El Conte dels Peluixos Càlids
Hi havia una vegada, fa molt de temps, uns pares molt feliços, Tim i Maggie, que tenien dos fills, John i Lucy.
En aquella època feliç, les persones al néixer rebien una petita bossa plena de Peluixos Càlids. En qualsevol moment, la persona podia posar la ma a la seva bossa i treure’n un. Cada vegada que algú rebia un d’aquests Peluixos, sentia un gran benestar i una tendresa càlida que li recorria tot el cos. Sempre que algú ho volgués podia dirigir-se a un altra persona i dir-li “m’agradaria que em donessis un Peluix”. Tothom es demanava Peluixos Càlids quan ho necessitaven i com es donaven amb tota llibertat, no hi havia cap problema per aconseguir-los quan un volia. Ni havia per a tots, per això tot el món estava sa i content i es sentia bé i “calentet”…
Molt a prop vivia un bruixot que feia pocions i ungüents. El bruixot estava molt enfadat perquè tot el món era feliç i ningú comprava els seus productes. Com era molt llest, va idear un pervers pla. Un assolellat matí, el bruixot, es va apropar a Tim sigil·losament mentre Maggie estava jugant amb els seus fills, i li va dir: “Mira Tim tots els Peluixos que Maggie li està donant a Lucy. Si segueix així, aviat es quedarà sense cap per a tu”.
Atònit, Tim es girà cap el bruixot i li va preguntar: “Vols dir que no hi haurà un Peluix Càlid a la bossa sempre que en vulguem un?”. I el bruixot va respondre: “Es clar que no, i una vegada que s’acaben, es lo que hi ha, no hi ha manera d’aconseguir-ne més”. I va marxar fent una gran rialla.
Tim es va prendre molt seriosament allò que el bruixot li havia dit i va començar a preocupar-se cada vegada que Maggie li donava un Peluix Càlid a una altra persona, doncs li agradaven molt i no volia quedar-se sense. Va començar a queixar-se i enfadar-se cada vegada que veia a Maggie donant Peluixos, i com ella el volia molt, va deixar de donar tan sovint, reservant-los per a en Tim.
Els nens van observar el que passava i aviat van aprendre que no estava bé donar Peluixos Càlids cada vegada que algú els demanés o li vingués de gust. Es van tornar cauts. I encara que hi havia un Peluix a la bossa cada vegada que el buscaven, van començar a fer-ho menys, tornant-se tacanys i gelosos.
Abans de que el bruixot aparegués la gent solia reunir-se en grups de tres o quatre, sense que els importés massa qui donava un Peluix a qui. Ara tothom va començar a reservar els Peluixos exclusivament per a la seva parella. Molt aviat es va escampar el malestar i “el fred”. Algunes persones van començar a pansir-se i inclús va haver qui va morir per la manca de Peluixos Càlids… Cada vegada més gent anava a casa del bruixot a comprar pocions i ungüents, encara que la seva eficàcia era limitada i semblava no funcionar.
En fi, la situació estava posant-se molt lletja. El bruixot en realitat no volia que la gent es posés massa malalta i es morissin (ja que una vegada morts no comprarien els seus ungüents), així que va idear un nou pla. Va entregar gratuïtament a tot el món una bossa, que es semblava a la dels Peluixos Càlids, però que a diferència d’aquest, estava freda, i contenia Espines Fredes. Des de llavors cada vegada que algú demanava un Peluix, la gent, preocupada per si es quedava sense cap, tenia la possibilitat d’entregar en el seu lloc, una Espina Freda. De vegades dos persones s’apropaven l’una a l’altra esperant obtenir un Peluix Càlid, però una de les dues, o les dues, se’n penedia en l’últim moment i treia una Espina en comptes d’un Peluix.
Malgrat havien tingut l’esperança de trobar-se bé, acabaven trobant-se malament. Però quelcom és millor que res i a més a més, d’alguna forma les Espines pareixien impedir que la gent és mustiés. El resultat final és que cada vegada eren menys les persones que es morien i la majoria de la gent tenia fred i es sentia desgraciada i irritable.
Així que des de l’arribada del bruixot cada vegada havia menys Peluixos Càlids i malgrat ser gratis com l’aire, es van tornar un be extremadament apreciat. Aquesta situació va provocar que la gent fes tot tipus de coses per obtenir-los. Aquells que no trobaven una parella generosa es van veure obligats a treballar moltes hores per guanyar els diners necessaris per comprar-los. Altres, amb més èxit social, rebien Peluixos Càlids sense tenir que donar res a canvi. A la vegada venien els seus Peluixos a aquells que no tenien tant èxit i que els necessitaven per a sobreviure o per suportar la vida. Havia qui recobria les seves Espines amb plàstic esponjós i les donava gratis, fet bastant desagradable com es pot imaginar. La situació era molt depriment i tot perquè un bruixot havia fet creure a tot el món que quan menys s’ho esperessin, es quedarien sense els Peluixos Càlids en les seves bosses.
Però un dia, una dona molt especial va arribar a aquesta terra caiguda en desgracia. Mai havia sentit parlar del bruixot i no estava en absolut preocupada per la possibilitat de quedar-se sense Peluixos. Era generosa i donava Peluixos Càlids amb tota llibertat, fins i tot, encara que no li haguessin demanat. Molts encara sota l’encís del bruixot estaven sorpresos per aquest comportament, que no aprovaven, i la criticaven perquè estava transmeten l’idea als nens de que no havien de preocupar-se per quedar-se sense els Peluixos. Sens dubte, els nens la volien molt perquè es sentien bé amb ella, i van començar a seguir el seu exemple i a donar Peluixos Càlids cada vegada que els hi venia de gust.
El bruixot va observar que la gent començava a despertar de l’encís i a donar-se compte de que havia suficients Peluixos per a tots i que no eren necessàries pocions ni ungüents per a ser feliç. Plens d’alegria van sortir al carrer a celebrar-ho. El bruixot va enviar a la seva guàrdia per restablir l’ordre , i posar a la presó a aquells que regalaven lliurement els seus Peluixos Càlids sense llicència. Però a mesura que s’anava corrent el rumor; cada vegada més gent sortia al carrer per a festejar-ho. La resistència es va escampar per tot arreu, i probablement continua en algun lloc a prop d’on vivim. Tindrà èxit el bruixot i seguirà venent els seus ungüents o es donarà compte la gent de quant abundants són el Peluixos Càlids si es donen amb tota llibertat? Si vols i espero que així sigui, pots ajudar donant i demanat Peluixos Càlids sempre que et vingui de gust, i sent generós i estimant tant com puguis!!!
Conte de Claude Steiner. Analista Transaccional. La traducció (més bé o malament) és meva.
Rosa Barcelo i Aznar – Psicòloga
Categories:Uncategorized
Rosa Barceló psicòloga 