Idees irracionals (que ens fan patir)

Albert Ellis en la seva Teràpia Racional Emotiva ens diu que “no són les coses que ens passen les que ens generen emocions negatives sinó la manera en que les interpretem”. Per tant, si canviem aquest pensaments (esquemes mentals) serem capaços de generar estats emocionals menys dolorosos, més positius i d’acord amb la realitat.

Normalment els pensaments que ens generen malestar solen ser rígids, exagerats i catastrofistes. Com tota exageració tenen una part de realitat que ens fa pensar que són realistes. Així és, però el que ens fa partir no es aquesta part sinó precisament l’exageració, focalitzar-nos en fer més grossa la part menys positiva de la realitat.

Enumero algunes d’aquestes idees i desprès passo a valorar la seva irracionalitat. Si voleu fer un exercici abans de contrastar-les, llegiu la idea i assenyaleu aquelles que formen part dels vostres esquemes.

Idees irracionals:

  1. Les persones adultes tenim una necessitat absoluta d’afecte i aprovació per part de les persones significatives, família i amics.
  2. Hem de ser sempre competents i perfectes en tot allò que fem.
  3. És horrible quan les persones i les coses no són com ens agradaria que fossin.
  4. El fets externs són la causa de la majoria de les desgràcies de la humanitat: les persones simplement reaccionem.
  5. Hem de tenir por i ansietat davant qualsevol cosa que desconeixem, és incerta o potencialment perillosa.
  6. És més fàcil evitar els problemes i responsabilitats de la vida que fer-los-hi front.
  7. El passat té molt a veure en la determinació del present.
  8. La felicitat augmenta amb la inactivitat, la passivitat i l’oci indefinit.
  9. Si no t’esforces molt per agradar als altres, aquests t’abandonaran i et rebutjaran.
  10. Quan les persones desaproven allò que fem, significa que estem equivocats o que no som prou bons.
  11. El nostre valor com a persona depèn d’allò que aconseguim i realitzem.
  12. Està mal o és un error ser egoista.
  13. No tenim control sobre allò que experimentem o sentim.
  14. Les bones relacions estan fonamentades en el sacrifici mutu i en la idea de donar.
  15. La felicitat, el benestar i la satisfacció sols poden assolir-se en companyia dels altres i estar sols és quelcom horrible.
  16. L’amor perfecte i la relació ideal existeixen realment.
  17. No tindríem que sentir dolor; tenim dret a una bona vida.
  18. Enfadar-se és automàticament dolent i autodestructiu.

Si heu assenyalat les idees en que us identifiqueu ara podeu contrastar-les amb la següent informació per fer aquests pensaments menys rígids i catastrofistes.

Els esquemes o pensaments més positius es fonamenten en la següent informació:

  1. És realment impossible agradar a tothom. Fins i tot a les persones que agradem i ens aproven, discrepen en algunes de les nostres conductes i qualitats. Aquesta creença irracional és probablement la que ens causa una més gran infelicitat.
  2. Els resultats de la creença de que hem de ser perfectes són: autoretrets davant l’error inevitable, disminució de l’autoestima, aplicació de patrons perfeccionistes a la parella, amics, companys.., i paralització i por a intentar qualsevol cosa.
  3. Síndrome del nen mimat. Tan prompte com el globus es desinfla, comença el diàleg: “Per què em passa això a mi? Dimonis, no puc suportar-ho. És horrible, tot és un fastig…”. Qualsevol inconvenient, problema o errada que apareix en el camí s’interpreta d’aquesta manera. El resultat és una profunda irritació i intents estrès.
  4. Una deducció lògica, a partir d’aquesta creença, es pensar que per assolir la felicitat o evitar la tristesa hi ha que controlar els esdeveniments externs. Donat que el control és limitat i que no podem manipular els desitjos dels altres, el resultat és una sensació d’infelicitat i ansietat crònica. Atribuir la manca de felicitat als esdeveniments és una forma d’evitar enfrontar-se a la realitat. Les pròpies interpretacions dels fets són les que causen la infelicitat. Si bé tenim un control limitat vers les accions dels altres, disposem d’un gran control de les nostres emocions.
  5. “Sona un timbre i ja començo a preocupar-me…” I comencem a imaginar-nos el pitjor, els escenaris més catastrofistes. Desenvolupar por o ansietat davant la incertesa fa l’existència més difícil i augmenta l’estrès: pel contrari, reservar les respostes de por al perill real permet gaudir de la incertesa com una experiència nova i excitant.
  6. Hi ha moltes maneres d’eludir les nostres responsabilitats; “Hauria de dir-li que ja no m’interessa però no aquesta nit…”, “Hauria de canviar de treball, però estic massa cansat per buscar-lo…”, “Hauria de però total…”
  7. Perquè una vegada alguna cosa ens va afectar de manera important no significa que hàgim de continuar amb les conductes que vam desenvolupar en aquella situació. Aquestes formes i models de conducta són únicament decisions que hem pres tantes vegades que s’han fet quasi automàtiques. Hem de tenir clar quines són i començar a canviar-les ja mateix. Cal aprendre d’experiències passades però no hem de quedar-nos aferrats a elles indefinidament.
  8. És el síndrome del “Camps Elisis”, existeixen més formes de felicitat que la relaxació absoluta.
  9. Aquesta creença és conseqüència d’una baixa autoestima. Generalment correm menys risc de rebuig si ens mostrem tal i com som; poden agafar-ho o deixar-ho, però si ens acceptem, ja no tenim que preocupar-nos de baixar la guàrdia per amargar el que realment som, ni de que ens rebutgin més tard.
  10. Aquesta creença provoca ansietat crònica en la majoria de les relacions interpersonals. La irracionalitat del pensament radica en la generalització d’un error específic o d’un tret que no és atractiu a la totalitat d’un mateix.
  11. Una valoració molt més real del nostre valor com a persona és la de pensar que aquest depèn de coses com la capacitat d’estar viu, sabent tot el que significa l’ésser humà.
  12. La veritat és que ningú coneix les nostres pròpies necessitats millor que nosaltres mateixos, i ningú té major interès en que siguin satisfetes. La felicitat és responsabilitat nostra. Ser “egoista” significa acceptar aquesta responsabilitat.
  13. Aquesta creença és la raó de moltes depressions i ansietats. La veritat és que no sols tenim un considerable control vers les nostres situacions interpersonals, sinó que controlem també la manera d’interpretar i respondre emocionalment a cadascun dels esdeveniment de la nostra vida.
  14. Aquesta creença es fonamenta en la suposició de que es millor donar que rebre. Es manifesta en la repulsió a demanar res i a que els altres hagin d’esbrinar i satisfer les nostres necessitats ocultes. Desgraciadament, l’abnegació constant (renunciar als propis desitjos, afectes o interessos en benefici de les altres persones) sols aboca a l’amargura i a la depressió.
  15. Plaer, auto-vàlua i satisfacció poden sentir-se tant estant sols com acompanyats. Estar sols es productiu i, a vegades, desitjable.
  16. Les persones que subscriuen aquesta teoria, normalment no es comprometen perquè ninguna relació els satisfà plenament ja que sempre estan esperant al company ideal. No sol arribar mai.
  17. La postura realista al respecte és que el dolor és una part inevitable de la vida de les persones. Freqüentment acompanya decisions difícils i saludables, i en els processos de creixement. La vida no és una festa i moltes vegades patirem sense que ho puguem evitar.
  18. Enfadar-se té un sentit desintoxicant. Pot ser una forma honesta de comunicar els nostres sentiments, sense atemptar contra l’estima i la seguretat de les altres persones.

Com diu l’Albert Ellis si adoptéssim aquests esquemes de pensament “otro gallo cantaría” Bé, potser no ho va dir així però aquesta és la idea. Tenim feina!!!

Rosa Barcelo Aznar. Psicòloga.

%d bloggers like this: