Idees irracionals (que ens fan patir)

Albert Ellis en la seva Teràpia Racional Emotiva ens diu que “no són les coses que ens passen les que ens generen emocions negatives sinó la manera en que les interpretem”. Per tant, si canviem aquest pensaments (esquemes mentals) serem capaços de generar estats emocionals menys dolorosos, més positius i d’acord amb la realitat.

Normalment els pensaments que ens generen malestar solen ser rígids, exagerats i catastrofistes. Com tota exageració tenen una part de realitat que ens fa pensar que són realistes. Així és, però el que ens fa partir no es aquesta part sinó precisament l’exageració, focalitzar-nos en fer més grossa la part menys positiva de la realitat.

Enumero algunes d’aquestes idees i desprès passo a valorar la seva irracionalitat. En un altre post en ficaré unes quantes més. Si voleu fer un exercici abans de contrastar-les, llegiu la idea (en vermell) i assenyaleu aquelles que formen part dels vostres esquemes.

Idees irracionals:

Les persones adultes tenim una necessitat absoluta d’afecte i aprovació per part de les persones significatives, família i amics. És realment impossible agradar a tothom. Fins i tot a les persones que agradem i ens aproven, discrepen en algunes de les nostres conductes i qualitats. Aquesta creença irracional és probablement la que ens causa una més gran infelicitat.

Hem de ser sempre competents i perfectes en tot allò que fem. Els resultats d’aquesta creença són: autoretrets davant l’error inevitable, disminució de l’autoestima, aplicació de patrons perfeccionistes a la parella, amics, companys.. i per tant decepcions, i paralització i por a intentar qualsevol cosa.

És horrible quan les persones i les coses no són com ens agradaria que fossin. Síndrome del nen mimat. Tan prompte com el globus es desinfla, comença el diàleg: “Per què em passa això a mi? Dimonis, no puc suportar-ho. És horrible, tot és un fàstig…”. Qualsevol inconvenient, problema o errada que apareix en el camí s’interpreta d’aquesta manera. El resultat és una profunda irritació i intens estrès.

El fets externs són la causa de la majoria de les desgràcies de la humanitat: les persones simplement reaccionem. Una deducció lògica, a partir d’aquesta creença, es pensar que per assolir la felicitat o evitar la tristesa hi ha que controlar els esdeveniments externs. Donat que el control és limitat i que no podem manipular els desitjos dels altres, el resultat és una sensació d’infelicitat i ansietat crònica. Atribuir la manca de felicitat als esdeveniments és una forma d’evitar enfrontar-se a la realitat. Les pròpies interpretacions dels fets són les que causen la infelicitat. Si bé tenim un control limitat vers les accions dels altres, disposem d’un gran control de les nostres emocions.

Hem de tenir por i ansietat davant qualsevol cosa que desconeixem, és incerta o potencialment perillosa.“Sona un timbre i ja començo a preocupar-me…” I comencem a imaginar-nos el pitjor, els escenaris més catastrofistes. Desenvolupar por o ansietat davant la incertesa fa l’existència més difícil i augmenta l’estrès: pel contrari, reservar les respostes de por al perill real permet gaudir de la incertesa com una experiència nova i excitant.

És més fàcil evitar els problemes i responsabilitats de la vida que fer-los-hi front. Hi ha moltes maneres d’eludir les nostres responsabilitats; “Hauria de dir-li que ja no m’interessa però no aquesta nit…”, “Hauria de canviar de treball, però estic massa cansat per buscar-lo…”, “Hauria de però total…”

El passat té molt a veure en la determinació del present. Perquè una vegada alguna cosa ens va afectar de manera important no significa que hàgim de continuar amb les conductes que vam desenvolupar en aquella situació. Aquestes formes i models de conducta són únicament decisions que hem pres tantes vegades que s’han fet quasi automàtiques. Hem de tenir clar quines són i començar a canviar-les ja mateix. Cal aprendre d’experiències passades però no hem de quedar-nos aferrats a elles indefinidament.

La felicitat augmenta amb la inactivitat, la passivitat i l’oci indefinit. És el síndrome dels “Camps Elisis”, exisiteixen més formes de felicitat que la relaxació absoluta.

Si no t’esforces molt per agradar als altres, aquests t’abandonaran i et rebutjaran. Aquesta creença és conseqüència d’una baixa autoestima. Generalment correm menys risc de rebuig si ens mostrem tal i com som; poden agafar-ho o deixar-ho, però si ens acceptem, ja no tenim que preocupar-nos de baixar la guàrdia per amargar el que realment som, ni de que ens rebutgin més tard.


 

Com diu l’Albert Ellis si contrastéssim i adoptéssim nous esquemes de pensament “otro gallo cantaría” Bé, potser no ho va dir així però aquesta és la idea. Tenim feina!!!

Continuarà…

Rosa Barcelo Aznar. Psicòloga.