Grup reflexions

Juan Manuel Opi & Mª Isabel Beltrán.

La dieta del P.A.N.  Una fórmula para disfrutar de la vida.

Ediciones Amat.

Bones grup. S’han acabat les festes. Així que tornem a Reflexionar.  Aquí teniu el primer programa de ràdio que va sobre el tema que ens ocupa, la relació entre la nostra personalitat i la manera en com i que mengem. Hi haurà un segon programa i si puc us enviaré el text per escrit. La propera trobada serà el dimarts 31 de gener per tant teniu temps!!!

http://radiomoradebre.cat/wp/2017/01/09/receptes-per-al-benestar-personalitat-i-alimentacio-9-1-2017/

Foto receptari

Cuatro energías, cuatro estilos

Ferran Ramón-Cortés & Álex Galofré. Relaciones que funcionan.

Cómo entenderte hasta con tu peor enemigo.

Editorial Conecta.

 “Es cierto que cada uno de nosotros tenemos una personalidad única e irrepetible. Sin embargo, en nuestra investigación, y analizando el comportamiento y la comunicación de todas las personas con las que hemos trabajado, hemos podido observar unos rasgos comunes que nos han llevado a identificar cuatro estilos relacionales básicos en los que todos nos podemos enmarcar.

Estos cuatro estilos implican cuatro formas muy diferentes de comunicarse y relacionarse con los demás. Ciertamente, nadie de nosotros somos de un estilo determinado, sino que todos tenemos algo de todos los estilos, pero hemos percibido que en la mayoría de los casos todos tenemos un estilo con el que preferentemente nos identificamos, y es justo este estilo el que utilizamos por defecto al comunicarnos con los demás.

Los cuatro estilos vienen definidos por dos ejes, que se corresponden con dos características fundamentales de nuestra personalidad:

El primer eje es el racional-emocional, y lo podemos identificar fácilmente por la forma en que tomamos las decisiones. Así, aquellos de nosotros que decidimos basándonos en criterios puramente objetivos somos más racionales; quienes utilizamos criterios subjetivos en nuestras decisiones somos más emocionales. Por ejemplo, si nos compramos un automóvil fijándonos prioritariamente en sus prestaciones, estamos siendo racionales. Si nos lo compramos enamorados por la sensación al volante, estamos siendo emocionales. De la misma manera, si decidimos cenar verdura porque hemos comido carne a mediodía y queremos equilibrar nuestra dieta, estamos decidiendo desde la razón. Sí vamos a comernos un filete que nos ha entrado por los ojos al verlo en la carnicería sin pensar en qué hemos comido a mediodía, estamos decidiendo desde la emoción.

Este primer eje tiene una muy alta correlación con la orientación individual a tarea-relación. Así en el lado racional estaremos más orientados a la tarea, y en el lado emocional, a las relaciones.

El segundo eje es el reflexivo-activo y se basa en nuestro ritmo vital. Así, aquellos que nos tomamos el tiempo necesario para pensar detenidamente las cosas antes de actuar estamos siendo reflexivos; quienes nos tiramos a la piscina sin pararnos a pensarlo demasiado estamos siendo activos. De alguna manera, las personas reflexivas piensan y luego actúan; las activas, en cambio, actúan al mismo tiempo que piensan. Comunicativamente, las personas que antes de decir algo piensan en las consecuencias de sus palabras están teniendo un comportamiento reflexivo, mientras que las que hablan al mismo tiempo que van pensando y dando sentido a lo que dicen están siendo activas. Si volvemos al ejemplo de la compra del automóvil, desde una personalidad reflexiva visitaremos varios concesionarios e iremos acumulando información (o sensaciones). La compra final probablemente requerirá de una segunda visita a uno de ellos. Desde una personalidad activa, al primer concesionario en el que encontremos un coche que nos guste (sea por motivos racionales o emocionales) se lo compraremos sin sentir la necesidad de hacer visitas a otros concesionarios.

Los dos ejes configuran un mapa con cuatro estilos posibles:

  1. Racional-reflexivo (Tierra).
  2. Racional-activo (Fuego).
  3. Emocional-reflexivo (Agua).
  4. Emocional-activo (Aire).

Cada estilo tiene asociado unos rasos que lo identifican, y que nos ayudarán a determinar cuál es el nuestro, y cuál es el de las personas que nos rodean. Entre estos rasgos, tenemos los que son rasgos de eficacia (nos hacen funcionar positivamente) y los que son rasgos de ineficacia (nos complican la vida y la complican a los demás). Son dos caras de una misma moneda, y enseñamos una u otra en función de nuestro estado anímico.

1. Racional-reflexivo = Tierra.

La tierra, como elemento de la naturaleza, es firme, estable, sólida y tangible. Y a veces puede ser también algo áspera y reseca. Las personas con estilo predominante tierra tienen preferencia por vivir la realidad tangible y demostrable, por “aterrizar” las cosas, y les gusta vivir con los pies firmes en el suelo.

Sus rasgos de eficacia son la precisión, la claridad, la discreción, la prudencia y la formalidad. Son personas metódicas y ordenadas, y sistemáticas en todo lo que hacen. En situaciones adversas o en un mal día aparecerán sus rasgos de ineficacia; así pueden mostrarse cuadriculadas, conservadoras, reservadas, frías, muy críticas e incluso desconfiadas, y ser muy paralizadoras cuando no ven las cosas claras.

Son personas a las que les motiva hacer las cosas bien hechas, siguiendo los métodos y los procesos adecuados. Son analíticas, no pasan por alto los detalles y son capaces de buscar y encontrar explicaciones objetivas a todo. Personas reservadas, que se expresan con mesura, y que viven con cierta incomodidad los excesos de expresividad y de protagonismo de otros estilos. Se manejan mal en contextos inciertos y no predecibles. Se sienten especialmente bien en entornos de estabilidad, y en el trabajo buscan siempre la calidad y exactitud, cosa que les ayudará a mantener su credibilidad. Se focalizan en los procesos, y son especialmente previsoras; les gusta estar siempre preparadas ante cualquier situación y acontecimiento.

2. Racional-activo = Fuego.

 El fuego como elemento es calor, energía y fuerza. Y en desmesura, o fuera de control, el fuego puede quemar, dañar o destruir. Las personas en las que predomina el estilo fuego son apasionadas, francas y valientes, y les gusta el reto y la confrontación. El estilo fuego tiene muy claro lo que quiere, y será impaciente en su consecución. Puede ponerse muy nervioso si ve indecisión o indiferencia en su interlocutor.

Cuando muestran sus rasgos de eficacia son personas resolutivas, directas, valientes, energéticas, competitivas y comunicacionalmente transparentes. En un mal día las vamos a experimentar como personas mandonas, dominadoras, que presionan, no escuchan, son bruscas y que les encanta discutir.

Son positivas y optimistas frente a los retos; su seguridad personal hace que no teman las cosas y se atreven a asumir riesgos. Muy rápidas en su ritmo vital, a menudo toman el camino que les parece sin dar demasiadas explicaciones ni consensos. Si el estilo tierra tenia como prioridad que las cosas se hagan con calidad, el estilo fuego prioriza que se hagan rápido. Son grandes emprendedores e iniciadores de proyectos. A nivel de comunicación siempre dicen las cosas claras y les gusta que a su vez se las digan claras, sin rodeos y sin tapujos (“algú ho havia de dir!!!). Se focalizan en la consecución de resultados y “éxito” es una palabra importante de su vocabulario.

3. Emocional-reflexivo = Agua.

El agua como elemento natural es serena, fluida, se adapta y sortea con habilidad los obstáculos. Y también puede detenerse y estancarse ante ellos.

Las personas de estilo agua tienden a ser sensibles, compasivas, de gran serenidad y empáticas. Aunque cuando su compasión es muy alta, pueden verse ahogadas por la emoción y tener dificultad en mantener su independencia de pensamiento y acción. En una situación compleja pueden tender a derrumbarse, pues en general están vinculadas emocionalmente a lo que sucede.

Dentro de sus rasgos de eficacia encontramos la paciencia, la serenidad, la comprensión, el carácter protector, cálido y acogedor, y la capacidad de escucha. En un mal día las personas de estilo agua pueden mostrar como rasgos de ineficacia la indecisión, inseguridad, fragilidad y resignación. Poco amantes de la discusión, pueden dejarse influenciar para evitarla.

Una persona de estilo agua tendrá como prioridad hacer las cosas en equipo y con consenso. Poco amantes del “ordeno y mando”, las personas agua no llevan bien la presión, que les paraliza, y odian el conflicto, que las desestabiliza y las desconecta de la razón. Van con pies de plomo a la hora de decir las cosas, y les horroriza ofender o hacer daño con sus palabras. Y no comprenden cómo otros pueden hacerlo. Viven con incomodidad la impaciencia y la poca sensibilidad.

Su entorno ideal es cálido y su prioridad es mantener unas buenas relaciones con los demás. Por esta razón, las personas de estilo agua valoran muy positivamente la atención de los demás y la lealtad, huyendo en todo momento de la confrontación.

4. Emocional-activo = Aire.

El aire es un elemento libre, liviano y fresco. Y puede ser también disperso y volátil, muy intangible. Las personas de estilo aire suelen ser curiosas, expresivas, de gran entusiasmo por naturaleza y con necesidad de socializar. Son directas, como las de estilo fuego, pero en este caso su estilo es social y emocional. Esto significa que ante un ataque o situación de conflicto pueden en un primer momento hundirse, para después reaccionar exageradamente y a veces precipitarse en sus intervenciones.

Como rasgos de eficacia exhiben entusiasmo, espontaneidad, expresividad, sociabilidad, y una gran capacidad de persuasión y dinamización. En un mal día pueden fácilmente mostrar como rasgos de ineficacia una tendencia a la exageración, afán de protagonismo, precipitación, dispersión y variabilidad. También en circunstancias adversas mostrarán una fuerte dependencia del reconocimiento ajeno que las puede hacer sobreactuar para ganárselo.

A las personas de estilo aire les motiva hacer las cosas de forma brillante, que luzcan y que destaquen. Les gusta recibir el reconocimiento por sus contribuciones. Prefieren hablar más que escuchar, y tienen la mente en muchos lugares al mismo tiempo, de modo que no es fácil seguir su ritmo interno. Muy visuales y conceptuales, aborrecen los detalles, las normas y los procedimientos y les molesta la rutina y el aburrimiento.

De perfil juguetón e interactivo, su entorno ideal es abierto, flexible y muy social. Les gusta el cambio constante y la novedad.”

 

14264982_1133601423401130_6297590764115292548_n

COM AFRONTAR L’EMFADAMENT DEL ALTRES

Pot ser que nosaltres intentem ser assertius però els altres no, segur que ens anirem trobant persones agressives que ens volen imposar els seus criteris. Podem caure al seu parany i respondre també des de l’agressió, de contraatacar però això no farà més que empitjorar la situació.

Si l’altra persona està molt enfadada té dret a manifestar-ho però no a mostrar conductes verbals i no verbals agressives, abusives i poc respectuoses.

En aquestes situacions cal evitar:

  • Ser agressius (“ETS UN EGOISTA!!!”), paternalistes o freds (“Pots tranquil·litzar-te!!! Hauries de fer classes de relaxació).
  • Irònics (“Ui, sí que sóc egoista si…”).
  • Justificar-se (“És que no podia fer una altra cosa perquè…”).
  • Posar a tercers (“Perdona però ell no pensa el mateix”).
  • No prestar atenció.
  • Respondre amb una altra queixa (“Doncs tu…”).
  • Treure-li importància al conflicte (“en fas un gra massa…”).

Aquestes actituds encara faran enfadar més a l’altra persona.

Que cal fer?

  1. Reiterar i repetir (tècnica del disc ratllat). Amb un to de veu tranquil i pausat repetir el nostre punt de vista sense entrar en la baralla.
  2. Claudicar sense abdicar. Mostrar-nos d’acord amb l’argument de l’altra persona, veure les seves raons però sense cedir, continuant donant la nostra opinió i comprometent-nos a negociar i buscar solucions pràctiques en un futur (claudicació simulada).
  3. Acordar assertivament. Admetre els meus error però separant-los de la crítica general. Fer veure a l’altra persona que generalitzar i etiquetar no ajuda (distancia i rancúnia).
  4. Preguntar i sol·licitar concreció. Així sabrem que podem canviar. Definir peticions.
  5. Demanar temps mort. Quan estem descontrolats millor apartar-se i aplaçar la conversa.
  6. Dirigir-se cap al present. Retreure i recriminar coses passades no ajuda…

Nosaltres ho podem fer bé però en tot i això els altres poden no voler entendre’ns, no voler canviar d’opinió i no volem negociar. Cal decidir si volem fer l’esforç, si ens compensa o posar distància.

 

DIR NO SENSE SENTIR-NOS CULPABLES

Quantes vegades hem dit SI quan realment volíem dir NO, per compromisos, sentiment de responsabilitat, per no voler quedar malament… hem acabat acceptant o fent coses que no volem o no ens apeteixen. Dir que No ens genera malestar sobretot en situacions on hi ha algun vincle emocional i posem mil excuses i justificacions. També dilaten el temps esperant que no tinguem que assumir la responsabilitat d’afrontar la situació “dir que No”.

Per que ens costa tant?

  • Per la necessitat d’agradar als altres.
  • Per la urgència de respondre ràpidament sense reflexionar si realment ens interessa.
  • Per por a perdre oportunitats.
  • Per la dificultat de renunciar o voler fer massa.
  • Perquè no sabem com fer-ho o no ho hem fet mai.
  • Per la nostra por al rebuig o a la reacció de l’altre.
  • Per la gratificació de sentir-nos imprescindibles, sentir que ens necessiten.
  • Perquè creiem que és el nostre deure i responsabilitat.
  • Perquè ens hem compromès i després no ens apeteix i ens incomoda canviar d’opinió.
  • Per la pressió dels altres, que volen una resposta immediata.

Com aprendre a dir NO:

  • Parar, respirar fons i donar-nos temps per decidir si ens apeteix fer-ho o no, oblidant-nos de si és el més correcte o allò que toca.
  • Demanar temps a l’altra persona per pensar, aplaçar la decisió si no ho tenim clar. No prometre coses que desprès no sabem si podrem complir.
  • Dir “No ho sé”. És millor dir que no ho tenim clar que comprometre’ns i desprès no complir.
  • Rectificar. Responsabilitzar-nos de les nostres decisions però podem canviar d’opinió (és un dels drets assertius).
  • Demanar a les altres persones que s’organitzin i explicar que no poden comptar amb nosaltres sempre que els hi vingui de gust. Tots tenim plans i vida pròpia.
  • Establir prioritats. Equilibrar necessitats. Ajudar als altres no ens ha de portar problemes a nosaltres.
  • Buscar un punt mig, negociar, proposar alternatives (“t’ajudo però quan a mi em va bé…”).
  • Ser honestos, amables i clars. Dir NO sense detalls ni justificacions (“Ho sento no puc ajudar-te en aquests moments”).

Cal recordar que quan comencem a dir NO hi haurà persones que no els hi agradarà!!!

 

IMG_1136

GESTIONAR CONFLICTES

Raquel Ballesteros. ¡Camarero este café está frío! Cuadrilátero de los libros.

Un conflicte és la coexistència d’idees contraposades, en un mateix o amb els altres, i que sorgeix de la necessitat de posar en pràctica idees, opinions o valors aparentment contradictoris. Els conflictes apareixen perquè som persones diferents i úniques.

EL CONFLICTE NO ÉS QUELCOM NEGATIU O QUE HAGIM D’EVITAR, ÉS SA I NECESSARI, QUE CAL AFRONTAR

PER NO CAURE EN CRISIS I PROBLEMES MÉS PROFUNDS

Recordeu: en els nens, no són els conflictes entre els pares el que genera malestar en els fills sinó com els resolen. Els conflictes solucionats no produeixen angoixa en els fills.

Com resolem els conflictes?

  1. Competitivament (Jo guanyo/Tu perds).
  2. Evasivament (Jo perdo/Tu perds).
  3. Submisament (Jo perdo/Tu guanyes).
  4. Cooperativament (Jo guanyo/Tu guanyes).

Idees errònies vers els conflictes:

  • El conflicte és negatiu i genera incomoditat en una relació.
  • El conflicte implica agressivitat.
  • Entendre als altres significa canviar d’opinió o resignar-se.
  • En un conflicte sempre hi ha un que té raó.

 

ELS CONFLICTES CAL ABORDAR-LOS PERQUÈ EVITAR-LOS, TAPAR-LOS O NEGAR-LOS EN GENERA MOLTS MÉS!!!

VEURE’LS COM OPORTUNITAT D’APRENENTATGE NO COM AMENACES.

 Tècnica per solucionar problemes:

  1. Reconèixer el problema.
  2. Formular-lo de forma clara i descriptiva.
  3. Buscar alternatives al conflicte des de l’actitud cooperativa (Jo guanyo/Tu guanyes). Per guanyar tots dos cal cedir tots dos!!!
  4. Avaluar les alternatives i elegir la millor.
  5. Posar-ho a la pràctica.
  6. Reforçar-se pel resultat.

Exercicis.

Buscar solucions cooperatives (Jo guanyo/Tu guanyes) a les següents situacions:

  1. Anna vol passar les vacances al poble del seus pares però la seva parella vol viatjar.
  2. Una parella sol discutir perquè ell sempre vol sortir el dissabte per la nit i ella prefereix matinar per fer una excursió pel camp els diumenges.
  3. Una parella discuteix perquè volen veure programes diferents de TV.
  4. El cap de Carles vol que es quedi a treballar per un treball urgent, però Carles no vol fer més hores de les que li pertoca.
  5. Els divendres per la nit, Joan vol sortir per anar al cinema però la seva dona està cansada i vol quedar-se a casa.

(Exercicis del llibre Elia Roca. Cómo mejorar tus habilitades sociales. ACDE Psicologia)

 

Coperar 2016-05-25 a les 10.54.56

 

Nathaniel Branden

Los seis pilares de la autoestima. Paidós

Nathaniel Branden va néixer a Ontario 1930 i va morir el desembre del 2014. Psicoterapeuta especialitzat en la psicologia de l’autoestima i Doctor en Psicologia per la Universitat de Califòrnia. Pioner en l’estudi de l’autoestima i en la seva divulgació ha escrit molts llibres, molts best sellers que s’han traduït a més de 20 idiomes. Parlarem de l´últim.

Té moltes frases significatives però una de les que més m’agrada és la que diu: “de tots els judicis que formulem a la vida, no n’hi ha cap tan important com el que formulem vers nosaltres mateixos”.

Per definir l’autoestima podríem dir que inclou dos components:

  1. La sensació de competència, de confiança enfront els reptes, desafiaments de la vida (eficàcia personal) i
  2. El sentiment de vàlua o de considerar-nos mereixedors de ser respectables, dignes, de cobrir les nostres necessitats, d’assolir els nostres principis morals, de gaudir del fruit dels nostres esforços, es a dir, de ser mereixedors de la felicitat (respecte per un mateix).

AUTOESTIMA = CONFIANÇA I RESPECTE PER A UN MATEIX

Segons Nathaniel Branden tenir una sana autoestima que a part de fer-nos sentir bé evita molts estats psicològics patològics es fonamenta en 6 pilars:

  1. Viure conscientment.
  2. Acceptar-me a mi mateix.
  3. Assumir la responsabilitat de la nostra vida.
  4. Autoafirmació.
  5. Viure amb propòsit.
  6. Integritat personal.
  1. Viure conscientment vol dir veure i conèixer però també actuar vers allò que veiem i coneixem. Implica una ment activa, que pensa i actua, proactiva, objectiva que distingeix entre fets i interpretacions, lleial a la veritat no a tenir sempre raó, que controla l’impuls a evitar negar allò que no ens agrada o resulta dolorós (considerar la por i el dolor com a senyals per no tancar els ulls sinó per obrir-los més). Viure conscientment també vol dir estar disposats a corregir els nostres errors, a preguntar, demanar feedback per veure si anem bé i a revisar i adoptar nous valors, si cal.
  2. Autoacceptació. Sense acceptació és impossible l’autoestima. Acceptar-se és tenir una bona relació amb nosaltres mateixos. Negar-nos a tenir una relació de conflicte i confrontació amb nosaltres mateixos. Tractar-me amb respecte i compassió, ser el millor amic de mi mateix/a. O dit d’una altra manera a no ser el meu pitjor enemic!! L’acceptació de nosaltres mateixos és la condició necessària per al canvi. Paradoxa: l’acceptació d’allò que és, es la condició prèvia al canvi. I la negació d’allò que és, ens deixa pegats a ell.
  3. Assumir la responsabilitat de la meva vida. És ser responsable de la consecució dels nostres desitjos, de les meves decisions, eleccions i accions, de la meva conducta, dels meus pensaments i emocions, de la meva autoestima i per tant, de la meva felicitat. Ningú ens deu res!!!
  4. Autoafirmació, és la disposició a ser qui sóc obertament, a mostrar-me realment com sóc. Equival a la idea de negar-me a falsejar la meva persona per agradar als altres. Quan aprenem a estar en una relació íntima sense abandonar el nostre sentit de la identitat, quan aprenem a ser amables sense sacrificar-nos a nosaltres mateixos, quan aprenem a cooperar amb els altres sense trair les nostres normes i conviccions estem practicant l’autoafirmació. Séneca: “importa molt més allò que tu penses de tu mateix que allò que pensen els altres de tu” .
  5. Viure amb propòsit. Perquè viure sense propòsit és viure en funció dels altres, dels fets fortuïts, causals, esperant… No tenim una norma clara per saber que val la pena i no val la pena fer. Depenem de les forces externes que ens impulsen –com un suro que flota a l’aigua- sense iniciativa que ens fixi un port i un rumb. Anem a la deriva. En canvi viure amb propòsit és utilitzar les nostres facultats per a la consecució de les metes que hem elegit: estudiar, crear una família, negocis, treballar per una ONG, resoldre un problema científic, curar el càncer, construir… sigui el que sigui. Són aquestes metes les que ens impulsen i vigoritzen la vida. Viure d’acord amb les nostres intencions.
  6. Integritat personal consisteix en integrar idees, conviccions, normes, creences per una part i conducta per l’altra. Quan la nostra conducta, és congruent amb els valors declarats, quan concorden els ideals i la pràctica, tenim integritat (fem allò que prediquem). El contrari és conflicte i així no podem estar bé. Si ens traïm, no ens respectarem i com hem dit al principi el respecte és una part de la definició d’autoestima.

Captura de pantalla 2016-04-13 a les 7.06.52

Respostes als exercicis 2, 3 i 4

Exercici nº2

Amb aquests exercici volia demostrar que aquestes dinàmiques (jocs psicològics) s’aprenen en família durant la infància. S’eduquen normes, valors, habilitats però també aquest jocs. El nen aprèn per imitació de models, perquè li reforcen aquest comportaments o perquè en treu aparentment “algun benefici”. Les investigacions demostren que al créixer en una determinada família s’instauren o repeteixen les mateixes dinàmiques que tenien els seus familiar d’origen (repetim històries).

En el cas del exercici 2 és probable que el nen hagi vist als seus pares discutir moltes vegades de la mateixa manera en que ho fan en aquest exemple i així quan ell entra en la discussió o quan la provoca, forma part dels patrons de conducta familiars. En aquest cas, a més a més mitjançant el joc, els pares utilitzen al fill, i no solament a la inversa, com una pilota de ping-pong per no afrontar directament els problemes que existeixen entre ells. Aquí el nen aprèn que si vol afecte (intimitat) hem de provocar una discussió!!! Ens enfadem per desprès fer les paus i obtenir intimitat!!! Això amb més o menys maldat són manipulacions.

Com diu l’Araceli, també se li ensenya un model d’incoherència (es pega a casa però no en públic?) o un model que es basa en “el que diran”.

Evidentment en aquestes dinàmiques no hi guanya ningú.

Generalitzant podríem dir que hi ha una part genètica i un ambient. Si l’ambient on ens hem educat és fatalista i provoca impotència podem acabar sent víctimes, si l’ambient està enfocat cap al sofriment podem jugar papers de salvadors i si és un ambient rígid i hostil podem adoptar roles de perseguidor.

Necessitem sentir-nos segurs i estimats i ho fem buscant control, aprovació i seguretat. Els perseguidors busquen tenir el control i ho fan mitjançant la ràbia i la crítica, els salvadors busquen aprovació mitjançant la culpabilitat i el sacrifici, i les víctimes busquen seguretat recorren a la por i la vergonya.

Exercici nº 3

En aquest exercici la dona va de víctima volen enganxar al salvador del seu marit. Aquest decideix la pel·lícula (salvador) i acaba de víctima de la seva dona que passa a ser una perseguidora ja que li retreu o li troba malament. Però si anem més enllà, és probable que no sigui solament l’elecció d’una pel·lícula, sinó que cada vegada que s’hagi de prendre una decisió més o menys important es repeteixi l’escena. Ni fan ni deixen fer. No decideixen però trobem malament allò que decideixen els altres!!!

Exercici nº4

L’exercici del Pau i la Sandra és un exemple típic de salvador que acaba de víctima. Per voler ajudar acaba sentint-se malament. La Sandra comença de perseguidora però també acaba sentint-se malament, víctima de les accions del Pau. Aquí no hi ha males intencions però si ens quedem amb sensacions no massa agradables.

Per no entrar al joc simplement el Pau hauria de demanar o preguntar a la Sandra si vol que faci alguna cosa. Acceptar que no pot evitar-li (salvar-la) el dolor i acompanyar-la si ella vol. No decidir per ella i entendre que la Sandra és prou capaç de prendre les seves decisions i responsabilitzar-se de la seva vida. L’acceptació, el respecte, l’amor i les peticions clares són l’única forma capaç d’escapar de la presó del triangle dramàtic.

Exercici nº2

Reflexionar vers que aprèn el nen, quin paper juguen el pares i quin “beneficis” obtenen.

Durant les festes de Nadal la família López com era la seva costum es van reunir al complert: iaios, pares, germans, nets i alguns amics. Tots xerraven animadament en diferents grups menys en Marc de 7 anys que avorrit de jugar amb els seus cosins demana al seu pare que l’agafi en braços. El pare que està molt animat xerrant, li diu que torni a jugar amb els cosinets i que no el molesti. Marc s’enfada i es queda malhumorat en un racó.

Un moment després, el Marc es planta davant de la mare i li diu: “la cosineta és una puta”. La mare indignada s’enfada i li dona una surra. En Marc plorant corre cap al pare “que l’agafa en braços” consolant-lo i comença el següent diàleg amb la mare:

  • Pare: “però, què passa aquí?”
  • Mare: “que és un mal parlat, li he dit mil vegades i estic cansada”.
  • Pare: “doncs, se’l reganya d’un altra manera, però no se li pega en públic”.
  • Mare: “ja li he dit de mil maneres i em té farta”.
  • Pare: “doncs li dius de mil i una, però al nen no se li pega davant la gent”.

En Marc havia deixat de plorar al poc temps i als pocs minuts el pare se’l va “espolsar” de sobre. En el transcurs de la següent hora, en Marc va repetí la jugada dos vegades més amb idèntics resultats però cada vegada amb pitjors enfrontaments entre el pare i la mare.

Exercici nº3

Identifiqueu els roles. Si no ens quedem en la pel·lícula, si anem més enllà, que hi ha darrera d’aquesta dinàmica (joc psicològic)?

“Cada vegada que la meva dona i jo decidim anar al cinema passa el mateix. Ella diu que li és igual la pel·lícula, que jo estaré més al dia del que posen, que sols és per distreure’ns una estona; en fi, que acabo jo elegint la pel·lícula. Anem a veure-la i quan sortim em diu alguna cosa així com “amb la quantitat de coses que hi ha per fer a casa i em portes a perdre el temps a aquesta ximpleria de pel·lícula” (això si no ha fet d’altres comentaris semblants durant la pel·lícula). I quan els nostres fills li pregunten que tal ha anat, ella diu: “una animalada de pel·lícula d’aquestes que li agraden al teu pare”. De veritat que em molesta i no entenc res”.

Exercici nº4

Reflexiona vers si aquest diàleg és un joc de perseguidor, salvador o víctima. Penseu en algun altre exemple que segueixi el mateix joc (Pobre de mi, ho he fet per tu).

  • Pau: “tinc bones noticies, t’he aconseguit hora amb un especialista traumatòleg molt bo que et mirarà l’esquena”.
  • Sandra: “i això?”.
  • Pau: “vaig estar parlant amb la Gisela de l’oficina i em va dir que…”.
  • Sandra: “perdona, has parlat dels meus problemes de salut amb la gent del treball”.
  • Pau: “doncs si, vas passar tot el cap de setmana malament i el marit de la Gisela treballa en una clínica i ha aconseguit…”
  • Sandra: “però a veure, no em dius sempre que no et tractes massa amb la gent del treball? Ara vas i li parles de la meva vida? I que més els hi has contant?”
  • Pau: “be, Gisela és molt maca i he pogut parlar amb el seu marit. Li he explicat que et passa i m’ha donat una idea que et pot anar bé. A més t’ha aconseguit hora amb el traumatòleg. No t’alegres?”
  • Sandra: “Però si jo ja tinc cita amb el meu metge! No penso anul·lar la visita programada. Mira crec que m’ho tenies que haver consultat abans i almenys haver parlat jo amb aquesta persona”.
  • Pau: “no estàs bé i amb molts dolors, jo no puc veure’t així. Alguna cosa tenia que fer.”
  • Sandra: “i jo t’ho agraeixo, però sols dic que m’ho haguessis tingut que consultar primer. Si hagués tingut dolors menstruals també ho haguessis explicat? És una cosa privada meva”.
  • Pau: “no esperava que t’ho prenguessis així. Amb el content que venia de que tinguessis hora amb aquest metge!. Ho he fet per tu, que ho sàpigues.”
  • (silenci)
  • Sandra: “I quin dia tinc hora amb el metge?”…

Aquest últim exercici es troba al llibre: Arantxa coca. Así eres, así amas. Ed la esfera de los libros.

(No us fixeu en el gènere del protagonistes. Hi han perseguidors i perseguidores, salvadors i salvadores, i víctimes homes i dones.)

IMG_0976

Ejercici nº1 (Juan Manuel Opi. Las claves del comportamiento humano. Amat Editorial)

Conversa mantinguda per la Maria i la Lidia a la porta del col·legi del seus fills, mentre esperaven per recollir-los.

Maria: “de veritat que m’agradaria anar a la festa de final de curs però tinc a la meva mare que és molt gran i no es troba massa bé. No sé que fer!”

Lidia: “per què no truques a la teva germana? Segur que no et posarà cap pega.”

Maria: “Mira prefereixo no demanar favors, després tota la vida que t’ho tiren per cara”.

Lidia: “per què no demanes ajuda especialitzada? Et facilitaran una persona de confiança que acompanyarà a la teva mare”.

Maria: “uuii!!! No confio en aquestes agències, segur que m’envien alguna jove que no sap de què va i no s’ocuparà de la meva mare. No, no!!!”

Lidia: “per què no portes la teva mare a la festa?. Estàs una estona, ella es distreu i li anirà bé”.

Maria (molesta o enfadada): “però que dius? Què vols? Què la mati? Què agafi una pulmonia i es mori? Estàs boixa o què? Tens cada idea!!!”

Lidia (sorpresa o enfadada): “mira Maria, jo sols tractava d’ajudar-te i així m’ho agraeixes?”

Maria: “vaja ajuda!!!” la veritat és que a mi no m’ajuda ningú. Quan necessites ajuda de veritat tot el món desapareix. Sempre em passa el mateix!!!”

Preguntes

  1. Identifiques els roles de perseguidor, salvador i víctima.
  2. On es produeix el canvi de roles.
  3. Al final en quin role acaba la Maria? I la Lidia?
  4. La conversa fa que es sentin bé o malament?
  5. Com podria anar aquesta conversa sense entrar als roles?

Respostes: 

  1. La Maria comença de víctima i la Lidia de salvadora. La Maria enganxa a la Lidia perquè aquesta probablement té tendència a ser salvadora, a ajudar massa.
  2. Pel mig la Maria passa a perseguidora (s’enfada amb la Lidia) i acaba de víctima (“ningú m’ajuda”). Acaba confirmant allò que vol: el seu victimisme. La Lidia passa de salvadora a perseguidora (així m’ho agraeixes…). Potser també acaba de víctima perquè es sent malament per no haver pogut ajudar a la Maria.
  3. Podríem dir que la Maria acaba de víctima i la Lidia de perseguidora o salvadora (depèn de la sensació amb la que es queda).
  4. Evidentment la conversa genera “mal rotllo” a totes dues.
  5. La que ha iniciat el “joc” és la Maria, ha tirat un ham a la Lidia (víctima a salvadora) i aquesta ha picat. Dos no juguem si un no vol. Una possible conversa podria ser aquesta:

Maria: “de veritat que m’agradaria anar a la festa de final de curs però tinc a la meva mare que és molt gran i no es troba massa bé. No sé que fer!”

Lidia: “la veritat que sí que és una llàstima. Puc ajudar-te en alguna cosa?”

Maria: “mira prefereixo no demanar favors, després, t’ho tiren per cara. Ja m’ha passat moltes vegades. No ho dic per tu Lidia.”

Lidia: (donant informació) “existeixen agencies especialitzades que faciliten persones de companyia de confiança. Per què no truques?”

Maria: “uuii!!! No confio en aquestes agències, segur que m’envien alguna jove que no sap de què va i no s’ocuparà de la meva mare. A una amiga meva ja li va passar que …”.

Lidia: “Doncs si vols anar de festa tindràs que trobar una solució. Segur que penses en alguna cosa. Aquests nens s’estan retardant!!!”

Maria: (es queda sense companya de joc) “si, això sembla”. El joc s’ha acabat.

En l’exemple que proposava la Marivi, és pot donar més informació objectiva per com resoldre el problema per part del professional però entenent que la responsabilitat és de l’altra persona. No podem fer res què els altres no vulguin. I no ens hem de sentir malament perquè “no tenim aquest poder”. Cadasqú és responsable de les seves decisions i de la seva vida. Després de donar idees podriem acabar dient alguna cosa així com: “alguna cosa se t’ocurrirà perquè és important que els nens mengin fruita”… Si és una persona objectiva, adulta, t’agraira les idees i mirarà de possar-les en pràctica, si és una víctima, diguis el que diguis ho trobarà malament… perquè no l’interessa resoldre, vol continuar sent víctima.

 En l’altre exercici, ho teniu clar:

1.Salvador   2. Perseguidor   3. Victima.

En responsta a la Montse, i com diu l’Aurora, la idea és no jutjar quan no sabem. La persona adulta-madura, pregunta si no sap però no treu conclusions si no té informació i no interpreta. Caldria saber que ha passat. I si descobreixo (informació objectiva) que la Pepita no vol saber res de mi, m’he de preguntar que faig jo amb aquesta relació, si m’interessa o no. Potser no m’agradarà però ho hauré d’acceptar. De totes maneres com he dit els exercicis són més simples que la realitat. Aquesta és més complexa.

 Continurà…

%d bloggers like this: