Fa dies que no escric res de nou perquè em queda poc temps o potser poca energia per fer-ho. A dia d’avui han passat un any i 3 mesos des de que ens van confinar. La pandemia sembla més controlada i comencem a estar tots vacunats i vacunades. Cal donar les gràcies a la comunitat científica i als professionals de la salut. Però no vull parlar de la Covid-19, prou se n’ha parlat amb incerteses, veritats i mentides… Vull parlar de respecte.

Ens situacions d’incertesa, extremes, és quan afloreixen o desapareixen (potser perquè no les hem tingut mai) les nostres habilitats emocionals. Ens adonem de que no ens coneixem, no sabem que és adequat sentir ni com expressar els nostres sentiments, no tenim ni idea de com mantenir el control, i de com motivar-nos i continuar en el moments que no podem més i fugiriem de tot… I  tampoc sabem reconèixer les emocions en les altres persones i acompanyar-les de la manera adequada (empatitzar). De fet, el que encara és més greu és que competim a veure quí està pitjor. No escoltem i jo més!

Últimament, he notat molta incomprensió vers les necessitats dels altres (que no tenen perquè ser les nostres) i no crec que sigui un efecte secundari del virus o potser si? Cada persona és un món i cada persona té unes necessitats, motivacions, interessos diferents i mai podem jutjar a ningú per ser diferents. Però ho fem, i tant si ho fem! Perquè si no ho dic rebento!!!

Tenim dret a dir-ho tot? Jo sempre he pensat que respectant a la persona es pot dir tot però crec que cal matisar aquest tot. Cal respectar a la persona i l’espai de la persona. Diria que cal seguir dues regles no massa complicades.

1. M’han preguntat o demanat la meva opinió?
2. Envaeixen algún espai meu i cal posar algun límit?

Si no m’han preguntat ni demanat opinió ni consell, que em fa pensar que el necessitin o el vulguin. Potser tinc bones intencions o no, no ho sé, però si l’altra persona necessita alguna cosa de mi ja m’ho dirà, i si no millor “callar”. És gratuït i poc empàtic dir-li a les altres persones el que “haurien de fer, pensar o sentir…” o si ho fan bé o malament, o si estan lletjos o prims o envellits o el contundent i dolorós “t’equivoques” o “ja t’ho deia jo”…

Si m’han preguntar, cal expressar que quí més sap del tema és la persona que pregunta i que jo sols puc afegir alguna idea des de la meva perspectiva i la informació que tinc però que és la meva “realitat” i no té perquè coincidir amb la seva. Dir-ho amb respecte i tacte. La sinceritat “bruta” i àcida no és respecte. 

Si m’envaeixen algun espai personal, si la conducta dels altres, em genera problemes i m’afecta, cal que posem límits. Posar límits (també a la familia i amics) no ens fa males persones, com de vegades ens han fet creure. És necessari per a la convivència i estalvia molts altres problemes. 

Però si el que fa la persona no m’afecta encara que no m’agradi, no crec que tinguem cap dret a exigir-li o a voler fer-la sentir malament. Ho he d’acceptar, m’agradi o no. Hem d’acceptar que no ens vulguin com jo vull, que no s’il·lusionin amb el que m’il·lusiono jo, que no tinguem o tinguin l’exclusiva de la nostra amistat, que no ens apropem a les altres persones com ells o elles ho fan, que no donem el mateix perquè no tenim el mateix, que no serem la seva prioritat o ells la nostra, que de vegades, estarem més a prop i de vegades lluny, que no sempre contestarem als missatges o a les trucades,…

En resum: si no em pregunten, no dir res, és la millor demostració de respecte. Si necessitem res ja m’ho diran. I si em pregunten, respecto la persona, em centro en els fets, dono la meva opinió remarcant que no és un fet sinó una opinió i ho expresso amb tacte. Si he de posar límits cal fer-ho quan la conducta dels altres em repercuteix però si no és així he d’acceptar que els altres no són com jo, i això, no hauria de ser cap problema!!!

Que passeu un bon estiu centrats en estar bé nosaltres i no jutjar els altres!

Rosa Barceló i Aznar

Psicòloga 

Categories:Uncategorized