Una màscara és tot allò que amaga la nostra veritable manera de ser i que ens fa fingir o aparentar ser qui no som. També és el conjunt d’autoenganys (mentides que ens diem per no acceptar la responsabilitat o per no patir tant), justificacions (excuses per justificar allò que no és justificable), negacions (convèncer-nos de que les coses no són així. No voler veure l’evident), creure que un defecte és una virtut per no canviar res… i moltes altres maneres més. També és l’actitud que projectem als altres.

Triem les màscares per establir vincles i sobreviure a cada moment. Les fem servir per evitar allò que ens fa por, obtenir amor i reconeixement i per “encaixar” en allò que s’espera de nosaltres. També perquè creiem que si ens coneguessin tal com som no agradariem.

Hi han molts tipus de màscares:

• El controlador que ha estat traït i vol assegurar-se controlant de que no tornarà a passar. La màscara el protegeix del dolor d’una altra traició.
• El rígid que ha patit alguna injusticia i es torna inflexible buscant justicia i exactitud de manera obsessiva.
• El dependent que ha patit abandonament i s’aferra a les persones per no tornar a sentir-se abandonat.
• L’evasiu que ha estat rebutjat i es tanca en la solitud per no tornar-ho a ser.
• El masoquista que ha patit sentiments d’humiliació i vergonya. Resol els problemes rebaixant-se i humiliant-se. Li han fet mal i no tenia control. Ara decideix, té control i vol que li segueixin fent mal.
• La màscara de la fortalesa, per voler demostrar que res ens afecta ni ens fa mal. Escut protector.
• La de la indiferència, assumint el rol de “passotes”, no ens importa res.
• La de l‘humor, ser el graciós en qualsevol context per no expressar la nostra tristor i buidor.

Hi ha, però, una màscara que està molt de moda, i és la de la felicitat. Mostrar-nos sempre optimistes, “tot va bé”, èxit, harmonia en les relacions,… Les xarxes ho fan fàcil. Tothom sap en pocs moments el feliços que som. (Bé, que són els altres perquè quan ho veus tens la sensació de que tothom és més feliç que un mateix). Aquesta màscara ens fa molt difícil acceptar el dolor i la part no tan agradable de la vida, que també existeix, ens agradi o no. Perquè d’aquesta vida, és tan riure com plorar… I si no gestionem bé la tristesa, la por i la ràbia, difícilment, encara que ho publiquem, podrem arribar a sentir alguna cosa pareguda a la felicitat o el benestar.

Les màscares que sembla que ens protegeixin en realitat ens debiliten. Ens les creiem i ens oblidem que hi ha sota elles, qui realment som i sense saber-ho, ja us dic jo, que no podem estar bé ni canviar res…

Que el món és un teatre i nosaltres més o menys bons actors ja ho va dir algú. Però crec que hauriem de representar el paper de la nostra vida des del coneixement, l’autenticitat i l’aprenentatge. Té un cost però és la única manera d’arribar a l’autèntica felicitat.

Posem-nos la màscara de l’autenticitat…

Rosa Barceló i Aznar (aprenent de vida)