Els estudis demostren que la carència d’estimulació sensorial, la privació de contacte físic i la disminució d’estímuls externs són factors que deriven cap a un progressiu deteriorament de la salut física i mental de les persones, i sobretot dels nens. Ser reconegut com a persona, l’afecte, el contacte, la carícia física o verbal, és una necessitat bàsica, igual que menjar i dormir.

Està demostrat que persones que han passat per situacions en què la seva supervivència ha estat en perill han sobreviscut perquè, en aquells moments, algú els va estimar (protegir) o perquè es van adonar que alguna persona els necessitava, fet que els va motivar a continuar.

La majoria de les persones amb depressió i altres trastorns psicològics senten una gran manca d’afectivitat.

Els nostre sistema immunològic, que ens protegeix de patir malalties físiques, també es veu alterat en funció del nostre estat anímic, que depèn en bona part de la satisfacció que tenim en les nostres relacions socials.

Quan no ens sentim estimats o respectats, cobrim aquesta necessitat amb béns materials, amb conductes poc adequades (com abusar de substàncies tòxiques, com per exemple, l’alcohol i les drogues) o amb excessos (com, per exemple, amb el menjar). Volem omplir el buit emocional que tenim amb coses que no l’omplen; unes sabates noves, l’últim model molt car d’un cotxe i una borratxera o “200 me gusta” no tan sols no ens omple la necessitat, sinó que ens genera dependència i malestar.

N’hi ha que s’atreveixen a dir que l’amor cura.

Llavors, si tot això està demostrat i és veritat, per què ens costa tant a les persones donar i acceptar afecte, mostrar-nos sinceres i confiades, crear relacions basades en la intimitat sense manipulacions o parlar bé dels altres sense la crítica destructiva i alegrar-nos dels seus èxits tant com dels nostres?

Hi ha moltes raons per les quals les persones no sabem relacionar-nos de de l’afectivitat (intimitat i sinceritat sense màscares).

Tots tenim la nostra història: potser no ens han estimat prou, potser no ens han acceptat tal i com som, potser hi havia preferències o érem massa i no s’arribava a tothom; de vegades és tot al contrari, ens han “estimat tant” que anem a la recerca de la mateixa incondicionalitat i no la trobem enlloc.

Totes aquestes dinàmiques fan que entenguem les nostres relacions des de la por (al rebuig o a la intimitat), l’enveja (al que tenen els altres i no tenim nosaltres), a la competència (no n’hi ha prou per a tothom)… De vegades, pot ser que hi hagi de tot menys relacions basades en la intimitat, enteses com aquelles relacions sanes, sinceres, amb confiança i sense manipulacions. I això és aplicable a totes les nostres relacions: parella, pares i fills, amistat…

Des del model de la Anàlisi Transaccional es defineix la “carícia” com una forma d’atenció i reconeixement, una manera positiva o negativa de comunicar: “se que estàs aquí, et tinc en compte com a persona…”. Segons aquests analistes “sense carícies l’espina dorsal es seca”, és a dir, la necessitat de carícies és tan bàsica com la de menjar, dormir o qualsevol altra necessitat bàsica.

Tots necessitem atenció i reconeixement, i quan no en rebem suficient de positiu sovint provoquem carícies negatives. És millor rebre atenció negativa que la carència total y absoluta d’ella. Exemple: si la mare dóna atenció i afecte al nen, fantàstic però sinó és així, és capaç de fer una malifeta perquè encara que vingui cridant i enfadada, estàs per mi… En adults de vegades una “bona discussió” és millor que la indiferència… Si no t’apropes a mi de manera natural, igual faig alguna cosa més o menys adequada per captar la teva atenció…

L’autor del conte dels “Peluixos Càlids” Claude Steiner ens explica que molts adults hem estat educats en un model que seguia o segueix aquesta rígida gestió del reconeixement o de les carícies. Ens han ensenyat a:

1. No demanar carícies quan les necessitem.
2. No donar carícies positives.
3. No acceptar les carícies positives.
4. No rebutjar les negatives que pretenen fer-nos mal.
5. No donar-se carícies a un mateix.

Un ambient que viu segons aquestes lleis genera persones que per a sobreviure buscaran carícies negatives o les substituiran per bens materials o abusos. Per a que les persones ens puguem sentir bé, cal rebutjar aquest tipus de gestió i reconquistar el nostre dret a donar, acceptar i demanar carícies positives, donar-nos carícies a nosaltres mateixos i rebutjar les negatives que pretenen fer-nos sentir malament. Us dono algunes idees:

• Sigueu sincers sempre i en tot moment, perquè les mentides, encara que siguin pietoses, també generen desconfiança. Sinceritat no vol dir “brutalitat”.
• Confieu sempre en tot fins que es demostri el contrari, perquè anar amb desconfiança és patir abans d’hora.
• Demaneu afecte quan el necessiteu, encara que sabeu que de vegades us el poden no donar.
• No manipuleu per rebre afecte, perquè no surt bé.
• Doneu afecte, si en voleu donar, sense esperar res a canvi.
• Accepteu el reconeixement, si arriba, sense falses modèsties. De vegades, solament cal un simple gràcies.
• Reconeixeu les altres persones des de la incondicionalitat (exemple: M’agrada molt que siguis la meva amiga) i des de la condicionalitat (exemple: Que bé que has fet el treball).
• Si heu de parlar d’alguna persona, que sigui per dir alguna cosa bona.
• Comuniqueu i verbalitzeu el que sentiu, solament així podran entendre-us i saber què us passa.
• Mostreu-vos tal i com sou, perquè qui us accepta ho fa amb les teves fortaleses i febleses, i qui no us accepta no ho farà, per molt que vulgueu (tot el contrari, us manipularà).
• I per acabar, estimeu-vos a vosaltres mateixos, perquè és la vostra responsabilitat.

Rosa Barcelo i Aznar. Psicòloga

Categories:Uncategorized

Tagged as: Gestió de carícies