La sinceritat segons la RAE és veracitat, manera d’expressar-se o de comportar-se lliure de fingiment. Manca de simulació en les coses que es diuen i es fan. Segons el filòsof Francesc Torralba, sincera és la persona que opta lliurement i responsablement per comunicar la veritat, sense coacció, perquè si hi ha coacció el que ens mou, no és la sinceritat sinó la POR.
És la virtut dels vincles sans, de la confiança, de la vida en societat.
Si les persones ens mostrem sense màscares, si ens volen, ens volen tal i com som, amb les nostres qualitats i limitacions. Perquè quan simulem per agradar o per les raons que siguin, sempre ens queda la sensació de que a qui accepten és al personatge i ens queda el dubte de que passaria amb la persona real.
Però el tema d’aquest post no és parlar del valor de la sinceritat sinó de que no ens enredin amb mentides. Que no ens ho creguem tot. Recordeu que el concepte és confiar fins que es demostri el contrari perquè anar amb desconfiança és patir abans d’hora, veure “fantasmes” allí on no n’hi han. Però també és veritat que les persones diem moltes mentides, algunes no tenen males intencions (com moltes vegades les atribuïm), d’altres sí. Tampoc cal anar per la vida jutjant a les altres persones amb la intenció de caçar-los amb alguna mentida, “t’he enxampat”, com si fóssim moralment superiors. La idea és desenvolupar un sentit crític intern, una intuïció personal, un “no se com explicar-ho però no ho veig clar”… que ens permeti protegir-nos de les persones que amb les mentides pretenen aprofitar-se d’alguna manera de la nostra generositat.
Per què diem mentides? Per molts motius: la por al que diran, per comoditat, per por a les conseqüències de les nostres accions o omissions, per venjança, interès, enveja, protecció dels altres i de nosaltres, per agradar o seduir, per deseabilitat social, per evitar possibles problemes, per desprestigiar, per evitar crítiques i conflictes, per passar desapercebuts i acoblar-se a l’ambient o per por a perdre el que tenim (estatus, rang, poder, prestigi, càrrecs,…). Déu n’hi do!
Penseu una cosa, ja serà la ximpleria o mentida més gran del món que si la diu una persona que és significativa per mi (familiar, del meu partit polític, o esportiu, algú que tinc idealitzat…) la creuré sense dubtar o la maquillaré perquè sembli veritat allò que diu. I ja pot ser la veritat pura i dura, però si la diu algú que rebutjo o no m’identifico, la negaré o desqualificaré. Això que fem moltes vegades indica que ens manca la capacitat de raonar, de ser objectius, de tocar de peus a terra i entendre que ningú té la veritat absoluta i que les persones de vegades tenim criteri i d’altres no. Madurar és moltes coses i una d’elles convertir-nos en persones capaces de fer alguna cosa que surt de la pròpia consciència i del nostre pensament original. De tenir les capacitats relatives a l’anàlisi, el raonament, la lògica, la conceptualització i l’abstracció. De transformar els estímuls en informació i l’ordenar-la i l’arxiva basant-nos en l’experiència adquirida (no en allò que ens han dit o hem sentit). És a dir, comprovar les dades rebudes confirma-les o invalida-les, i arxivant-les per al seu futur ús. Calcular, elaborar decisions i resoldre problemes tenint tota la informació, ens agradi o no, perque si vivim una realitat esbiaixada ens portarà molts problemes i prendrem males decisions. Em sembla que a molts ens queda molt per madurar…
I que podem fer per protegir-nos i desenvolupar la nostra objectivitat? Abans de creure alguna cosa, contrastar-la i ser valents per buscar tota la informació, la que va a favor d’allò que voldríem que fos i la que va en contra, la que ens agrada i la que no. Sols puc fer un bon negoci, si valoro els ingressos en relació a les despeses perquè si sols em fixo en els ingressos em puc arruïnar i si sols veig les despeses, mai faré res. Aplicable a tots els aspectes de la vida.
I respecte a les persones que ens volen manipular? Sense ànim de generar desconfiança, tal i com hem dit, proposo que us hi fixeu en aquestes idees:
- Al mentider li costa mantenir el contacte visual i és menys expressiu amb les mans i braços quan diu una mentida.
- Posar-se la mà a la cara, tocar-se el nas o els ulls, gratar-se… també ens pot indicar que no estem còmodes i que no diem la veritat.
- Quan s’expressa una emoció que no és autèntica, hi ha un desfasament en el temps perquè no és espontània. Triga a aparèixer, dura més temps del normal i desapareix bruscament.
- El somriure que no afecta a tots els músculs de la cara no és autèntic.
- El mentider mai toca a la persona quan menteix, de manera inconscient redueix el nivell de proximitat per ajudar-lo a suportar la culpa.
- Si alguna persona col·loca objectes físics entre nosaltres i ella, podem dubtar del que diu. Fica una barrera. No s’apropa físicament a l’altra persona.
- Al culpable no li agraden els silencis, es sent incòmode, continuarà parlant sense que li hàgim preguntat.
- Respecte al llenguatge verbal, el mentider no respon de manera immediata perquè necessita temps per pensar la resposta. Pot guanyar temps, no respon a la pregunta, contesta amb les mateixes paraules però negant-les, dóna respostes generalitzades però no concretes, no utilitza pronoms (jo, nosaltres, nostre…) perquè no vol comprometre’s, omet els detalls negatius, no fa preguntes, canvia de tema i sol estar inexpressiu perquè li preocupa més com ha de respondre.
I més coses!
Compte!!! Hi ha persones que no tenen sentiments de culpabilitat o es creuen les seves pròpies mentides i per tant l’exposat no val.
Una última idea, sabeu allò de que “Cree el ladrón que todos son de su condición”. Doncs si alguna persona acusa molt als altres de ser uns mentiders és probable que ella faci el mateix. Això en psicologia en diem projecció.
No podem decidir per les altes persones però si podem decidir per nosaltres, dir mentides o ser valents i dir la veritat.
Yo soy distinto de Washington, tengo un principio mucho más alto y grande. Washington no podía mentir. Yo puedo mentir, pero no lo haré. Mark Twain.
Rosa Barceló i Aznar.
Categories:Uncategorized