CREÈNCES QUE CONDICIONEN COM VIVIM LA NOSTRA VIDA
GUIONS TEMPORALS
Segons el model de l’Anàlisi Transaccional, les persones podem viure la nostra vida d’acord als següents guions temporals: “Fins que”, “Després”, “Mai”, “Sempre” i “Quasi”.
Si visc la vida d’acord amb aquest patró “Fins que” el meu lema és -no puc divertir-me fins que acabi el meu treball- o variants com -he de tenir-ho tot abans de començar-, -la vida comença als 40-, -després de jubilar-me podré viatjar-,-quan els nens siguin grans podré relaxar-me i fer les coses que m’agraden- També a curt termini -quan tingui la casa neta aniré a la platja…- La idea de base és que alguna cosa bona no pot passar fins que alguna cosa menys bona s’hagi acabat. En Mitologia es representa per heroi grec Hèrcules que abans que pogués convertir-se en un semidéu va tenir que completar una sèrie de feines i peripècies com netejar una muntanya de fem dels estables del rei o mata un lleó. Aquesta creença adoptada per persones “superresponsables” que no són tot el felices que podrien ser perquè -no puc ser feliç o no puc estar bé fins que… tingui la casa neta, el fills col·locats, x diners estalviats,..
El patró “Després” és l’invers del fins que. La persona amb aquest patró té per lema -puc divertir-me avui però hauré de pagar-ho demà- és “l’ai demà”. Exemples: la festa és genial però demà pel matí tindré mal de cap, una vegada et cases tot son obligacions, em llevo molt activa però per la tarda estic cansada… Sempre hi ha un però. Aquí trobem el mite de Damocles. Un potentat grec que ho tenia tot i era feliç però sobre el seu cap hi penjava una espasa que sols s’aguantava per un sol pèl de cavall. Una vegada que va mirar cap a dalt i la va veure, ja no va poder ser més feliç de nou. Vivia amb la por constant sobre quan cauria. Com Damocles la persona que te aquest guió creu que pot passar-ho bé avui però sols amb el preu de que caigui una espasa demà. Tot va bé, estic bé però no acabo de ser feliç perquè ai demà, ho hauré de pagar, em fa por la felicitat perquè demà vindrà allò que per nosaltres representa l’espasa… Ansietat de perdre el que tinc.
El lema del guió “mai” és -mai podré aconseguir allò que desitjo-. Una persona que vol tenir una relació estable però mai fa res per conèixer gent, vull tornar a la universitat i estudiar una carrera però mai entrego la sol·licitud d’admissió. Vull canviar alguna cosa però mai faig res per fer-ho. Aquí es representa pel mite de Tàntal que fou condemnat a estar de peu eternament enmig d’un toll d’aigua. En una part de la riba hi havia menjar i a l’altre costat una gerra d’aigua però el menjar i l’aigua estaven fora del seu abast i es va quedar amb gana i set. Tàntal no s’adonà que podia agafar el menjar i la beguda solament fent una pas a un dels dos costats del toll. Una persona amb aquest guió és així, podria aconseguir allò que necessita simplement fent un pas però no el dóna. Són persones que sovint expliquen els seus problemes una i una altra vegada però que no fan cap pas per canviar-ho.
Una persona amb un guió “sempre” es pregunta: Per què em passa sempre això a mi? Aquí hi trobem el mite d’Aracne que era molt bona teixint. Va ser molt insensata reptant a la deessa Minerva a un concurs. Minerva es va enfadar i la va convertir en una aranya condemnada a teixir la seva xarxa tota l’eternitat. És aquella persona que es separa de la seva parella perquè la maltracta i al poc temps es torna a casar amb un altre maltractador… Deixo un treball per alguna raó i agafo un altre on es donen les mateixes condicions. És passar d’una situació insatisfactòria a una altra. És repetir sempre la mateixa història una i un altra vegada. Sempre.
“Quasi” mite de Sisifo que va ser condemnat a passar l’eternitat empenyent una immensa pedra costa amunt d’una muntanya i cada vegada que arribava al cim se li escapava la roca i rodava de nou cap avall. La persona amb aquest guió quasi ho aconsegueix aquesta vegada… Però sempre se m’escapa alguna cosa que m’impedeix assolir allò que vull. Fa molt bé un treball però em deixo una part per acabar, netejo el cotxe però quasi tot perquè em deixo alguna cosa per fer… També inclou a aquelles persones que aconsegueixen el cim, el seu objectiu però que no ho gaudeixen perquè ja estan mirant una altra muntanya més alta, una altre objectiu… i així successivament quasi arribo a on?
Existeix també un guió “final obert”. Són aquelles persones que es fixen un temps i després senten un gran vuit. Esperava la jubilació i ara no se que faré ni com ocuparé el meu temps. Volia que els nens fossin grans i independents i ara estic deprimida.
No ens hauríem d’identificar en cap d’aquests patrons. Puc estar bé sense tenir-ho tot acabat (fins), sense que hagi de passar res després (després) fent petits passos per aconseguir allò que desitjo (mai) no repetint la mateixa història, si no és satisfactòria, canviant alguna cosa (sempre) no boicotejant-nos el nostre esforç i sentint-nos bé per la petita muntanya que hem escalat sabent que sempre hi haurà persones que escalaran muntanyes més altes (quasi).
Revisar les nostres creences o guions podria ser un bon proposit per aquest nou any!!!
Categories:Uncategorized
Rosa Barceló psicòloga 
