La depressió no és la tristesa genuïna i adequada per una pèrdua en un moment donat. Una depressió és un trastorn de l’estat d’ànim que es caracteritza entre d’altres símptomes per:

– Un estat d’ànim trist la major part del temps.

– Disminució de l’interès o capacitat pel plaer.

– Pèrdua de pes (o augment).

– Insomni o hipersòmnia.

– Fatiga o pèrdua d’energia.

– Sentiments d’inutilitat o de culpabilitat excessius.

– Disminució de la capacitat per pensar, concentrar-se i indecisió.

– Pensaments recurrents de mort i ideació suïcida.

Si no hi ha cap altre trastorn de personalitat de base, podríem dir que les persones depressives mantenen aquestes característiques:

– Excessiva autocrítica interna i perfeccionisme.

– Prohibició per sentir o expressar la ràbia que es torna cap un mateix.

– Manca de reconeixement, carícies positives (afectivitat).

– Carència de plans positius a llarg termini.

Quan hi ha un diagnòstic de depressió a la família en un principi les persones es bolquen però com la millora no és tan ràpida com es voldria i va passant el temps, l’entorn es van apartant generant una dinàmica d’incomprensió. No s’entén com una persona que aparentment es veu sana, estigui tan incapacitada i es comença a culpar al depressiu de com si no volgués curar-se o no fes res per aconseguir-ho.

Per tractar a les persones depressives cal: RESPECTE, AFECTE I PACIÈNCIA.

És molt important adoptar una actitud comprensiva i oberta amb un diàleg que permeti restablir l’objectivitat a poc a poc ja que el depressiu sols capta de la realitat els aspectes negatius i tristos que encaixen en el seu estat d’ànim, i no veu els positius.

També cal saber que una persona deprimida no entén que li passa i per tant no hem d’insistir en que ens ho expliqui perquè no sabrà com fer-ho i es pot irritar.

No serveix de res dir-li coses com ànims o fes tal cosa o tal altra. No sap com fer-ho, realment no pot. Cal entendre que no està així perquè vol. De vegades, aquests estats sols s’entenen quan una persona ho ha passat.

El millor que podem fer es transmetre’ls el sentiment de que se’ls estima i mostrar interès real, sense pressionar-los i mantenint una actitud d’espera activa, convençuts de que és possible sortir d’aquesta situació.

Acompanyar-lo per a que accepti l’ajuda especialitzada de psiquiatria i psicologia. Assegurar-nos que rep el diagnòstic i tractament adequat. Que no es deixi el tractament abans d’hora, canviar-lo si no li funciona, provar-ho les vegades que convingui, acompanyar-los a l’hora de seguir les instruccions que li donen els especialistes…

Però sobretot RECOLÇAMENT EMOCIONAL. Comprensió, paciència, afecte i estímul. Escoltar amb atenció i no donar solucions fàcils. No minimitzar el seus sentiments, CREURE-LA però ensenyant-li la realitat més objectiva i oferint-li esperança, la esperança que han perdut. Invitar-la a fer coses, a caminar, a anar al cinema,… coses que abans li agradaven. Persistir amb delicadesa però sense entrar en conflicte o pensar, com hem dit abans, que no fa res per curar-se, que no posa de la seva part, si ens diu que no i es nega a fer-ho. No voler fer moltes coses alhora. Si fa alguna no ens animen nosaltres i li exigim més.

Si hi han pensaments recurrents de mort o suïcidi transmetreu al metge especialista.

Actuar des de l’esperança de que amb temps i tractament millorarà.

Llibre Recomanat, un clàssic dels bons: Juan Antonio Vallejo-Nagera. Ante la depresión. Planeta.

Categories:Uncategorized