La classe de pares i la relació que tenen amb els fills són els factors ambientals més importants referent a la classe de persona que els fills arribaran a ser. I de totes les variables les dues més importants són si eduquem des de l’amor-hostilitat, i des del control-autonomia.

Que entenem per Pares Afectius:

• Accepten al fills tal i com són.
• Són afectuosos, carinyosos i ho demostren espontània i freqüentment.
• Aproven: busquen contínuament accions dels fills ben realitzades per manifestar la seva aprovació.
• Comprenen: busquen l’explicació. Prefereixen comprendre a jutjar.
• Posen interès, dediquen temps, els interessa molt cada minuts de la vida dels seus fills.
• Expliquen freqüentment, obtenen satisfacció dialogant.
• Raonen la disciplina procurant que sigui acceptada.
• Elogien per imposar la disciplina.
• Castiguen poc, els dol i ho fan sols quan és estrictament necessari.

Cridar, insultar, ridiculitzar, pegar, etiquetar “ets un desastre!!!”, amenaçar… és educar des de l’hostilitat.

Que entenem per Pares Controladors:

• Imposen moltes restriccions. Prohibeixen molt.
• Fan complir estrictament les normes sense flexibilitat i sentit comú.
• Exigeixen conductes moralistes i sempre estan marcant….
• Exigeixen obediència estricta a les seves prohibicions sense raonar “perquè ho dic jo i a callar…”
• Eduquen des del control, la desconfiança i la por.

Permetre-ho tot sense cap límit o norma seria educar des de la permissivitat.

Vist això tenim tenim 4 combinacions:

1. Educar amb afecte i autonomia.

Aquesta combinació genera una bona autoestima i per tant, proporciona al nen característiques molt desitjables:

• Segur i actiu. La seguretat li facilita tenir iniciativa i activitat.
• Comunicatiu i afectiu. El tracte afectuós obre el camí per l’aprenentatge dels mecanismes de la comunicació social mentre que l’hostilitat el dificulta.
• Socialment auto-afirmatiu (assertiu) i independent.
• Creatiu

Com se l’ha educat des de l’autonomia pot ser que de vegades puguin ser una mica capritxosos o dominants, o tingui alguna pèrdua de control o alguna desobediència (a casa, fora es porten perfectament) però res important.

Però si ens passem de excés d’autonomia (sense normes ni límits) això augmenta aquestes característiques negatives. Tenim nens inestables per falta de control i poca autoexigència. La carència d’autoexigència es tradueix en inconstància i aquesta en manca de resultats, que a la llarga propicien inseguretat en la comunicació i interacció social (s’esperava molt i al final res…).

2. Quan s’educa amb afecte i control.

Aquesta combinació també genera una bona autoestima i per tant, també proporciona en els nens i nenes característiques desitjables:

• Actiu com l’anterior però controla més la seva activitat.
• Comunicatiu però més mesurat.
• Educat sense gens d’agressivitat.
• Obedient, ordenat.
• Creatiu i eficaç potser no tan com l’anterior però més eficaç.

Si exercim un excés de control podem fer nens submisos i sense iniciativa, passius, conformistes o dependents. Bones persones per l’afecte però…

3. Quan s’educa amb hostilitat i control.

L’hostilitat combinada amb el control afavoreix un gran ressentiment paralitzant. L’hostilitat provoca una reacció de contra hostilitat però no se’m permet expressar-la o pendre consciència pel control. Per tant:

• Apareixen els sentiments de culpa i trastorns emocionals.
• Se preocupa i auto recrimina.
• Auto càstigs i tendències suïcides.
• Autoestima deficient. Manca de confiança.
• Retraïment social. Dificultats en les relacions socials.

4. Quan s’educa amb hostilitat i autonomia.

En aquests cas el ressentiment el mou a actuar perquè se l’ha deixar expressar. Com ha estat educat amb hostilitat experimenta ressentiment i com no ha estat inhibit careis d’autocontrol. Per tant:

• Conductes agressives i poc regulades per la consciència que faciliten algun tipus de “delinqüència”.

Conclusions:

• La necessitat d’afecte en l’educació és bàsica però no és suficient. Cal tenir en compte la variable disciplina però si és excessiva podem generar nens dependents i si és absent podem generar nens dèspotes i narcisistes.
• Necessitat de control, del control que els pares exerceixin sobre ells que més tard passarà a ser autocontrol. I aquest s’exerceix mitjançant la disciplina.
• La disciplina és necessària pel desenvolupament de la sociabilitat del nen, per adquirir destreses, aptituds i conductes necessàries per viure en una societat interdependent i complexa.
• No ha de ser excessiva perquè amenaça el desenvolupament de l’autonomia, de la confiança en si mateixos i de la utilització dels seus propis recursos.
• Ha de ser flexible però constant per equilibrar la conducta cooperativa, responsable i disciplinada amb la confiança en si mateix, l’autonomia, la independència i la llibertat emocional. Consistència clara i immutable. Aplicar-la amb fermesa però flexibilitat, adaptada a cada persona i circumstància. Normes mínimes que regulin la vida amb comú (horaris, higiene, ordre..) aplicables per a tots i la resta aplicar-les amb més flexibilitat ja que cada fill té unes característiques, edat i peculiaritats. Si som constants el nens ho entenen.
• És molt beneficiosa quan s’aplica en interès exclusiu del nen pel seu desenvolupament i no com una expressió de l’hostilitat o la necessitat de controlar-los o dominar-los.
• Ha de ser acceptada i entesa com a necessària i convenient. Per tant ha de ser raonada.
• Compte amb la disciplina erràtica i inconsistent (més perjudicial) contribueix al desajust, conflicte i agressivitat. Ordres improvisades en un moment determinat sense criteris o valors.

Amb aquestes idees no pretenc generar angoixa vers la responsabilitats dels pares sinó tot el contrari tenir idees clares que ens guiïn la nostra conducta. Els dubtes són normals i tenir “la teoria” clara ajuda a reduir l’angoixa i prendre les millors decisions.

Rosa Barceló I Aznar. Psicòloga.

Categories:Uncategorized

Tagged as: afecte disciplina educació la conducta dels pares