Respecte com a persona

Sens dubte, allò que més ens ajuda a les persones a sentir-nos be, és la creença que, com a persones, pel simple fet de ser-ho, mereixem tot el respecte i consideració de nosaltres mateixos i dels altres.

Independentment de ser rics o pobres, alts o baixos, populars o no tan populars, intel·ligents o no tan intel·ligents ens mereixem respecte. I EL RESPECTE NO ENS L’HEM DE GUANYAR. El respecte ens ve donat en el moment del naixement (o potser abans, però aquest és un altre tema). Que el petit nadó neixi en una família benestant o humil, en un país lliure o dominat, que sigui d’un gènere o de l’altre, comporta, igual que tota una sèrie de potencialitats per desenvolupar, una quota íntegra de respecte. Allò que ens podem guanyar és l’admiració o el reconeixement per aquelles coses que fem però no el respecte com a persones que som; el repecte no ens el podem guanyar, perquè ja el tenim. Fins i tot quan no fem les coses bé i ens equivoquem, com a persones hem de continuar respectant-nos i ens han de continuar respectant. Si no ho fem, hem de pensar que el problema el tenim nosaltres i, si no ho fan, que el tenen els altres.

Bàsicament, per guanyar-nos el respecte les persones actuem de dos maneres que podríem dir que es troben en els pols oposats d’un continu: des de la submissió a la dominància, des de creure que no ens mereixem res a creure que ens ho mereixem tot, des de pensar que som un desastre a pensar que som perfectes, des de la humiliació a l’arrogància.

Quan no ens creiem mereixedors de respecte, anem per la vida fent més del que ens toca, donant sempre més d’allò que rebem, apartant els nostres drets, interessos i necessitats per donar prioritat als dels altres, negociant sempre a la baixa: nosaltres hi perdem perquè els altres hi guanyin. Ens ho hem de guanyar tot, ens hem de guanyar l’espai que ocupem i no molestar gaire. No és que no hi hagi res gratuït, és que paguem un preu tres vegades més alt.

I quina és la conseqüència d’actuar així? L’esgotament, la insatisfacció, la depressió, el sofriment, l’ansietat, la decepció, poseu-li l’etiqueta que cregueu més oportuna. Pensem que si ho donem tot, obtindrem alguna cosa a canvi, però si ens donen res sempre és molt menys d’allò que hem aportat i, de vegades, si donem tant el resultat és que ens quedem sense res. I no parlo de res material parlo d’emocions. Som vulnerables als manipuladors i depredadors, que ens veuen venir una hora lluny.

D’aquí la importància d’adoptar una nova creença, la creença que nosaltres també som importants, que nosaltres també ens mereixem respecte.

Quan ens creiem que ens ho mereixem tot, posem els nostres interessos i necessitats per sobre dels altres, pensem que no hi cap persona que ens doni el que ens toca, negociem durament de manera que nosaltres guanyem i els altres hi perden. Utilitzem la crítica, la por, el control i la dominació per guanyar-nos el respecte dels altres. Ens pensem que hem de ser agressius i durs, que hem de cridar més fort perquè si no no ens senten. Fins i tot, hem de mentir, enganyar i fer trampes per aconseguir guanyar-nos el respecte.

I on ens porta, actuar d’aquesta manera? A la soledat, a quedar-nos sols i no entendre res, a la insatisfacció, a tenir coses materials però poca cosa més… I sempre hi haurà un depredador més potent. Per tant, ens porta a l’esgotament, a la insatisfacció, a la depressió, al sofriment, a l’ansietat, a la decepció… Poseu-li l’etiqueta que cregueu oportuna, aquí també.

Us podeu imaginar la sensació de benestar, relaxació i tranquil·litat que ens quedaria si actuéssim sense la necessitat de guanyar-nos el respecte de ningú?

No caldria ser submís ni dominant, no caldria callar per por ni cridar perquè ens fessin cas, no caldria donar més del que ens toca si no volem, ni tampoc prendre-ho tot a qui no vol donar, no caldria que nosaltres hi perdéssim perquè els altres hi guanyessin o a l’inrevés, podríem guanyar-hi tots, no caldria dissimular ni aparentar ni demostrar res.

Respiraríem profundament, ens acceptaríem i ens acceptarien tal com som, amb els nostres drets, sentiments, idees, limitacions i fortaleses, amb el nostre ritme d’aprenentatge, sentint-nos més o menys útils, havent aportat molt o poc, amb la nostra actitud o posició davant la vida.

Amb això no vull dir que tot valgui i que sigui igual com fem les coses o com ens comportem. Hem de separar sempre la conducta de la persona.

La conducta pot ser més o menys adequada, i, per tant, tindrà diferents conseqüències; la persona sempre ha de ser respectada. I aquest punt és clau en l’educació. Si quan eduquem respectem els nens o a els adults i critiquem la conducta de manera constructiva, estem ensenyant com respectar-nos a nosaltres mateixos i als altres. És molt senzill, però molt potent. En posarem un  exemple:  si quan ens equivoquem ens diuen amb respecte (sensibilitat, tacte) què hem fet malament i ens expliquen com fer-ho millor, acceptarem la crítica, aprendrem a fer les coses millor, respectarem la persona que ens critica, ens respectarem a nosaltres mateixos i no ens farà por continuar fent coses i, per tant, no ens farà por tornar-nos a equivocar.

D’altra banda, si quan ens equivoquem ens diuen que som inútils, irresponsables o incapaços, no sabrem que hem fet malament, no sabrem com fer-ho millor i ens sentirem malament amb nosaltres mateixos i amb qui ens critica tan durament, ni ens respectarem ni respectarem a l’altre. Possiblement ens posarem a la defensiva, no escoltarem, ens sentirem incapaços i deixarem de fer. No ens equivocarem perquè ja no farem res més.

Per tant, no hem de fer dependre la nostra vàlua d’allò que fem o que tenim, sinó d’allò que som i el que som: PERSONES = RESPECTE.

Captura de pantalla 2015-01-30 a les 8.01.25

Autor:

Rosa Barceló Aznar – psicòloga 

%d bloggers like this: