Els problemes formen part de la vida, tots en tenim de problemes. La diferència consisteix en aquelles persones que els afronten i miren de solucionar-los i aquelles altres que ho eviten com si no anés amb elles i el temps ho solucionés per si sol. Quan evitem afrontar allò que per a nosaltres representa un problema es produeix una falsa sensació de benestar momentània perquè “no hem de fer” però després apareixen els sentiments de malestar, culpa, preocupació i remordiments per no haver fet allò que havíem de fer, i per tant, no ens sentim bé. A més a més, si no intervenim, el temps no solament no soluciona res sinó que ho empitjora tot ja que cada vegada es fa més gran. Són les famoses conductes d’evitació.

Actuar, afrontar els problemes, persistir i ser constants malgrat els obstacles que segur en trobarem ens farà sentir millor, augmentarà la nostra autoestima i ens generarà la necessitat intrínseca de continuar afrontant els nostres problemes per grans o petits que aquests siguin. Així creixem com a persones i augmenta la nostra sensació de benestar personal i, en definitiva, de felicitat.

Aquest post pretén oferir un mètode, un procediment per a resoldre els nostres problemes o al menys la part que depèn de nosaltres. El primer pas és reflexionar vers quina és la nostra orientació cap als problemes i quines cognicions tenim que fan que els afrontem o els evitem.

1. Orientació cap als problemes.

Tenir una actitud racional, realista i positiva cap als problemes és un pas indispensable cap a la seva resolució. Cada vegada que ens trobem amb un problema cal que tinguem en compte el següent:

• Els problemes són comuns a tots nosaltres. És normal tenir problemes, res de “sols em passa a mi, pobre víctima!!!”.
• Molta gent té problemes semblants als nostres. No estem sols.
• No és tan terrible quan les coses no ens surten com voldríem.
• Sempre és millor fer front als problemes que evitar-los.
• No hi han solucions perfectes als problemes. Cal buscar la millor en cada moment.

2. Definir i formular el problema.

Els nostres sentiments són un indicador d’alguna cosa que no funciona, que tenim algun problema. Però no ens hem de quedar en l’emoció negativa, cal centrar-no en el procés. Atendre a la resolució i no a l’emoció. I en aquest punt del procés és necessari:

• Definir el problema. Cal respondre Qui? Què? On? Quan? Per què? i Com?. Descriure’l amb claredat i en termes concrets i específics, separant la informació rellevant de la que no ho és, els fets de les suposicions, inferències i opinions. Mai hem de suposar res, cal preguntar o investigar, no hem de fer inferències arbitràries, és a dir, treure conclusions d’una situació que no ve recolzada per l’experiència i distingir allò que és un fet (“avui és dilluns”) d’una opinió (“no m’agraden els dilluns”).
• Identificar el nostre objectiu. Moltes vegades no aconseguim allò que volem perquè simplement no sabem què volem. Sèneca, el filòsof, ja ho deia: “cap vent és favorable quan no sabem a quin port anem”. Objectius realistes, assolibles i quantificables per saber si ho estem aconseguint.
• I per últim, identificar els obstacles que ens impedeixen assolir aquests objectius, i definir-los com a subobjectius a treballar.

Sembla complicat però no ho és, és mes difícil explicar-ho que portar-ho a la pràctica!!!

3. Generar alternatives de solució.

Després de definir clarament el problema i els nostres objectius cal generar tantes alternatives de solució com ens sigui possible. Quan ens trobem amb un problema, busquem i ens fixem en aquelles coses que ens han funcionat en el passat, ho repetim i treballem en aquesta direcció ignorant totes les altres possibilitats. L´èxit en experiències passades fa que ens creiem i estem molt segurs que actuem de la manera correcta. Aquesta forma de procedir s’anomena pensament reproductiu. Si pensem sempre de la manera com hem pensat sempre obtindrem les mateixes idees. Cal canviar el nostre enfocament reproductiu per un de més productiu. Per això hem de generar tantes idees com ens sigui possible amb la creença de què la quantitat ens portarà a la qualitat. Podem fer-nos la pregunta de manera diferent, mirar-ho des de diferents angles, fer combinacions o associacions, … etc.

4. Presa de decisions.

Una vegada ja hem fet un llistat exhaustiu de possibles solucions, hem de valorar cada alternativa seguint aquests criteris:

• Grau que assoleix els nostres objectius.
• Possibilitats de superar els obstacles.
• Nivell de facilitat o dificultat per portar-la a terme (implementar-la).
• Valorar conseqüències: personals (costos/beneficis, coherència amb la nostra identitat…), socials (repercussions família, companys…), temporals (resultats a curt, mig i llarg termini).

5. Implementació de la solució.

La millor idea del món i la solució més brillant no serveixen absolutament de res si no som capaços de portar-la a terme. Pensar és relativament fàcil, actuar jo no ho és tant. Ens paralitza la por al ridícul, al fracàs, a l’èxit, la vergonya, creure que no podem, el què diran… Aquest és el pas clau, implementar la decisió que hem pres amb totes les conseqüències. Si volem resoldre hem d’actuar, amb prudència, en funció de les nostres possibilitats, a poc a poc, però actuar.

És important diferenciar entre aquelles coses que no fem perquè és la nostra elecció d’aquelles altres que no fem per por. Les primeres no afecten la nostra autoestima o autoconcepte, les segones sí, i cada vegada ens creiem menys capaços i resolutius.

Davant la incertesa, la inseguretat, el no saber què hem de fer, cal fer-nos la pregunta següent: Què faríem si no tinguéssim por?

• Si la resposta és fer-ho. Endavant, ja sabem què hem de fer.
• Si la resposta és no fer-ho. No hi ha res a dir perquè és la nostra elecció.

Les persones resolutives, que actuen, també tenen por però l’afronten perquè és l’única manera de superar-la.

6: Revisió del procés.

Per últim, cal observar les conseqüències de la nostra solució i sentir-nos bé per haver afrontat el problema, independent del resultat. Si aquest ha estat satisfactori, cal premiar-se i el millor premi és la satisfacció íntima i personal que es sent per haver fet allò que havíem de fer. I si no ho és, cal revisar en quina part del procés hem fallat o implementar una altra alternativa, sense sentir-nos malament perquè la diferència entre l’èxit i el fracàs és la insistència.

La història del venedor de sabates

 Conten que un important fabricant de sabates australià va enviar dos dels seus millors comercials a la zona on habiten les tribus aborígens per fer un estudi de mercat.

Al cap de pocs dies, el primer comercial va enviar un correu electrònic al fabricant i propietari de l’empresa de sabates dient-li que tornava en el primer tren perquè “aquí la gent no porta sabates”.

També el segon comercial va enviar un correu al cap de pocs dies, però aquest deia que li enviessin força provisions perquè precisament “aquí la gent no porta sabates”.

Aquesta és la diferència veure els problemes com un repte a superar o com un amenaça a patir!!!

Rosa Barceló i Aznar

Categories:Articles

Tagged as: resolució de problemes