Tots sabem que és l’ansietat perquè qui no l’ha patit en més o menys grau en algun moment de la seva vida? Però si cal una definició podríem dir que és “una sensació difusa d’inseguretat i incertesa que provoca respostes fisiològiques, conductuals, cognitives i assertives”.

Ansietat és sinònim de sofriment i d’insatisfacció perquè la persona ansiosa s’adona de la seva incapacitat per sentir en el moment present, és a dir, de viure la vida amb plenitud, ja que és impossible assaborir, treure-li suc al moment, a allò que estem fent, sigui el que sigui, si no disposem del temps, la calma i tranquil·litat per centrar-nos en l’aquí-i-ara. Impossible gaudir d’una pel·lícula si estic preocupada per algun problema de la feina que no he sabut resoldre, no puc vibrar amb una bona lectura si penso en el que em queda per fer, no gaudeixo de l’educació dels fills si estic més preocupada pel que pugui passar, em faig gran i m’adono que centrada en els altres m’he perdut moltes coses… Crec que no cal posar més exemples!!! Si l’ansietat se’ns fa crònica caiem en la desesperació.

És probable que l’ansietat tingui molts orígens o camins i que molts s’interrelacionen però per intentar-ho explicar millor els separaré. Es pot arribar a l’ansietat pel camí de les pèrdues, els qüestioaments, els dubtes, les pors, l’estrès, la perfecció, les preocupacions, la complaença obsessiva, la culpa, la dependència, la desconfiança, la comparació i el què diran…

• El camí de les pèrdues és un dels més difícils. Acceptar que hi ha moltes coses que no controlem i no podrem evitar, entre les més difícils de fer-ho, la malaltia i la mort de les persones que estimem. Si no acceptem la realitat “recordar sense sofriment” el nostre patiment infructuós estarà garantit. Però també cal acceptar pèrdues com fer-se gran, dificultats econòmiques, que ja no ens volen,… Si ens quedem atrapats en el passat no vivim el present.
• El camí de qüestionar-ho tot. És no definir res, no tenir res clar, és la incertesa pura i dura, i això és la definició de l’ansietat. És bo qüestionar-nos però amb criteri, no com a reacció per portar la contraria perquè si seguim per aquí al final no entendrem res.
• El camí del dubte. Per a decidir s’ha de saber renunciar, saber perdre i guanyar. Si em decideixo per alguna cosa és que renuncio a alguna altra!!! No es pot tenir tot, és el preu que hem de pagar. Tot té un cost, res és gratis. Però la indecisió és pitjor que equivocar-se perquè ens deixa ancorats en el dubte, i en la paràlisi: “a la paràlisi per l’anàlisi”. A més a més, si nosaltres no ho fem (decidir) alguna altra persona ho farà, i no crec que ho faci pensant en nosaltres… Prefereixo equivocar-me havent pres les meves pròpies decisions. Ah! I no prendre cap decisió esperant que màgicament alguna cosa canviï sense que jo hagi de fer res, ja és decidir però és una mala decisió.
• El camí de les pors és un laberint immens. Podem tenir por a tot: a la mort, a la vida, a triomfar o a fracassar, a que ens estimin o no ens vulguin, a la soledat, al ridícul, … Les pors s’afronten al nostre ritme i amb les nostres possibilitats. Si al nostre fantasma el mirem als ulls cada cop és farà més petit. Es clar que costa afrontar-ho sobretot al principi, però val la pena i no hi ha una altra manera. Les dreceres són perilloses.

• El camí de l’estrès. Viure esgotats, sense temps ni forces, dispers en moltes activitats i obligacions, preocupats i amb una gran càrrega de responsabilitat quasi sempre innecessària… Acabem fatigats i arrossegats a un cansament crònic. Alguna cosa hem de canviar!!!
• La perfecció. Que fa patir tant a nosaltres i als altres. La insatisfacció garantida perquè el nivell d’exigències cap a un mateix genera estrès i cap als altres decepcions. Canviem exigències per preferències sabent que hi haurà vegades que les coses ni aniran ni seran com nosaltres volem. Algunes persones creuen que si bé no som perfectes hauríem d’intentar assolir la perfecció. Que tenim el deure de intentar-ho “hauries de ser millor”. Els hauries són contraproduents. Ni ha prou en fer les coses de la manera més satisfactòria que bonament puguem. És bo reconèixer el nostre dret de que de vegades no ens interessa anar a la recerca de la perfecció. Aquesta posició també ens allibera de la manipulació dels altres que tracten de que fem allò que volen argumentant que allò què ens proposen és el millor i per tant s’aproxima d’alguna manera a la perfecció o que ells ho fan bé i nosaltres malament. Sempre poden dir, val!! Potser si que és millor així però no m’importa!!!
• La preocupació és una forma d’esgotar el present consumint-lo en alguna cosa que forma part del futur i que no tenim control. Preocupar-se no és fer plans ni detallar objectius, és pensar en el futur de manera catastròfica i negativa, és a dir, generant ansietat. “Soy viejo y he tenido muchos problemas, la mayoría de los cuales nunca han sucedido”. Mark Twain
• La complaença. Em sento culpable quan dic que no, sembla que faig un pecat quan em nego a una petició poc raonable… Està bé ser sensible a les necessitats dels altres però tenim dret a decidir i de vegades pot ser SI i d’altres NO. Equilibrar necessitats, els altres són importants però nosaltres també.
• La culpa significa sentir-se malament per alguna cosa que no hem fet bé en el passat. No consisteix en aprendre del passat. La culpabilitat immobilitza en el present per alguna cosa que ja ha passat i no podem canviar. S’utilitzar per fer que les altres persones se sentin malament i així controlar el seu comportament.

• La dependència. La dependència és sinònim de passivitat. Davant les dificultats la persona dependent es para esperant que li resolguin els problemes o que l’obliguin a fer-ho. Si no hi han dificultats les persones dependents no presenten ansietat, si n’hi han però tenen a alguna persona que els ajuda tampoc presenten ansietat però si hi han problemes i no tenen a ningú en qui recolzar-se, l’ansietat apareix exageradament.
• La desconfiança ens fa suspicaços i vigilants davant perills que no són reals però que ens fan desenvolupar conductes defensives i acabem esgotats (estressats) igual que si ho fossin. Veiem fantasmes allí on no n’hi han.
• La comparació amb els altres ens col·loca en situacions d’inferioritat o superioritat. Totes dues ens porten a l’ansietat. L’única comparació adequada és amb nosaltres mateixos per valorar els nostres progressos. Tots tenim febleses i fortaleses, i és el desenvolupament de les fortaleses allò que dóna sentit a la nostra vida. Cal trobar-les perquè hi són.
• El què diran. Quantes coses hem deixat de fer, quants desitjos no complerts, quantes necessitats no resoltes per la por a que ens jutgin, al rebuig o a la desaprovació. Cap més!!! Tenim dret a fer allò que volem, sols hi ha una regla i és que no perjudiqui a ningú (i en aquest ningú ens incloem a nosaltres). El benestar que és el contrari de l’ansietat comença quan ens agradem a nosaltres perquè no intentem agradar, a qualsevol preu, als altres.

Per tant, per a no recórrer el camí de l’ansietat cal acceptar les pèrdues, tenir criteri, prendre decisions, afrontar les pors, reduir l’estrès simplificant la nostra vida, fugir de les perfeccions i dels perfeccionistes, gestionar les preocupacions i la culpabilitat, no caure en la complaença obsessiva, ser independents, confiar fins que es demostri el contrari, no comparar-se i sobretot, sobretot, prescindir del què diran!!!

Rosa Barceló i Aznar – Psicòloga

Categories:Uncategorized