Per què ens costa tant expressar emocions íntimes?
Segons la teoria de l’Assertivitat existeixen resumint tres tipus de persones: les agressives, les passives i les assertives. Les primeres defensen els seus interessos però ressentint la relació, les segones no defensen els seus interessos perquè tenen por de perdre la relació i les últimes sabem defensar els seus interessos però tenint cura de la relació. Tant les persones agressives (perquè no saben com fer-ho) com les passives (perquè tenen por) allò que més els hi costa és expressar emocions íntimes i agradables: com expressar afecte, tendresa, interès real, donar les gràcies, mostrar alegria (No!!! que ens la xafen…), expressar reconeixement incondicional (t’estimo, que contenta estic que siguis amiga meva,…) o fer un compliment.
També costa expressar emocions com la tristesa, plorar, demanar perdó, acceptar els errors, demanar ajuda quan la necessitem… Creuen que els fa vulnerables. Però és tot el contrari:
“Aquelles persones que expressen de manera tranquil·la i amb maduresa les seves emocions i accepten la idea de ser vulnerables, perquè de fet tots d’alguna manera ho som, ens pareixen més humanes i provoquen apropament, és a dir, més intimitat. No ens agraden els “xulos-es”, arrogants o narcisistes manipuladors que amaguen així la seva inferioritat”.
Quines són les creences que dificulten expressar les emocions més intimes i que hauríem d’actualitzar?
1. Si ens mostrem vulnerables els altres s’aprofitaran. Expressar l’emoció adequada a la situació, no vol dir ser feble o ximple, tot el contrari, vol dir ser emocionalment intel·ligent. És la persona assertiva que sap defensar els seus interessos tenint cura de les persones.
2. Si mostro tristesa i ploro significa ser dèbil. Si és l’emoció adequada a la situació significa que estic fent bé el procés i que me’n sortiré.
3. He de tenir control total vers les emocions. No és una qüestió de control sinó de gestionar les emocions que consisteix en expressar l’emoció adequada a la situació amb una actitud madura i respectuosa per mi i pels altres.
4. Si li dic coses positives, s’acomodarà i deixarà de valorar-ho i de treballar per la relació. Pensem realment que ens motiva? El silenci, la ignorància o el reconeixement com a persona?
5. L’altra persona ja sap el que sento, no fa falta que li digui. Segur que no fa falta? Endevinem el pensament els humans? Ho hem de suposar?
6. Si mostro la meva vulnerabilitat els altres deixaran de prendrem seriosament. No des de la posició realista. És la posició que hauríem de reconquistar si no la tenim. Independentment de la nostra història i de les nostres experiències, allò que vam decidir és pot canviar. La persona adulta en la que ens hem convertit (no el nen que érem) posseeix més informació, ha après, és més objectiva i sap que de vegades s’està bé i d’altres no, que les altres persones no són ni millors ni pitjors que nosaltres i que de vegades podem estar malament sense que això afecti a la nostra vàlua com a persones (respecte i confiança en un mateix). Persones obertes al canvi, a la creativitat, a créixer. Que no es deixem portar pel passat, per allò que sempre han fet, i decideixen i responen a “l’aquí-i-ara”.
Aquestes creences no ens permeten sentir-nos lliures, ni mostrar-nos com som, ni estar relaxats en les nostres interaccions amb les altres persones. Tot el contrari, ens generen angoixa i alerta per evitar que ens facin mal o ens jutgin. Compartir i expressar emocions siguin les que siguin amb les altres persones no ens fa vulnerables sinó més humans… I l’única manera de fer-ho bé és des de l’autenticitat, és a dir, des de la coherència entre allò que pensem, sentim, vivim i expressem. Ser nosaltres mateixos sense “mascares”. Sols així ens coneixerem i ens coneixeran, ens acceptarem i ens acceptaran. O potser no ens acceptaran? Però sabrem a que atendre’ns!!! Gràcies per llegir-me i encantada d’haver coincidit!!!
Rosa Barceló (Aprenent de Psicòloga fins la jubilació i més…).
Categories:Articles
Rosa Barceló psicòloga 