La culpabilitat genera una sensació negativa, malestar, quan creiem haver comès una falta o causat algun mal a alguna persona o quan hem incomplert certes normes que considerem importants.
Podem alleugerar els sentiments de culpabilitat quan reparem la falta (reparem l’error o indemnitzem al perjudicat) i si no pot ser disculpant-nos.
De vegades té un caràcter preventiu, és a dir, per evitar sentir-nos malament intentem no cometre faltes i fer allò que creiem que hem de fer. Això garanteix la vida en societat ja que fa que respectem les normes de convivència social, perquè no vivim sols.
Fins aquí bé, però de vegades hi han persones que es senten culpables per tot sense haver comès cap falta ni causat cap mal. Parlem de Culpabilitat Patològica (també n’hi han que no es senten culpables per res però d’aquests en parlarem en un altre post). Qualsevol pretext és bo per sentir-se culpables: no ser perfecte, no impedir desgracies, no ser prou bo, no poder fer més pels altres, de dir NO quan volia dir SI o a l’inrevés, dir SI quan voldria dir NO… o simplement ser feliç quan d’altres pateixen. Aquesta culpabilitat és patològica, inútil, gratuïta i acaba minant seriosament el benestar de les persones que la pateixen.
És probable que si ens sentim culpables per tot hàgim patit un model educatiu on de forma voluntària o involuntària, conscient o inconscient, ens han donat la culpa de tot: “per culpa teva…” o ens han fet sentir que som la causa de les seves emocions negatives: “em poses nerviós”, “m’has fet equivocar-me” per exemple.
Compte!!! Sobre la base d’aquest model, les persones manipuladores, s’aprofiten de la nostra culpabilitat per aconseguir allò que desitgen. L’estratègia consisteix en responsabilitzar a les seves víctimes de qualsevol falta per obtenir d’elles comportaments reparadors.
Continuant amb el tema Ives-Alexandre Thalmann ens explica en el seu llibre “Liberate de la culpabilidad” de l’editorial Urano, que les persones que es culpen per tot s’atribueixen tota la responsabilitat d’allò que hagi pogut passar com si les altres persones no tinguessin llibertat d’elecció o decisió. Com si tinguessin tot el control de la situació perquè el control les tranquil·litza i fa el futur menys incert i més previsible… Però aquest control és una il·lusió, no és real. I quan renunciem a aquest poder comencem a alliberar-nos de la culpabilitat patològica perquè som conscients de les nostres limitacions. Som conscients de que no podem salvar a qui no es vol salvar o ajudar a qui no es deixa…
Per tant per alliberar-nos de la culpabilitat patològica cal:
-
Ser conscients de que aquesta ens porta a assumir responsabilitats que no són nostres.
-
Assumir que som imperfectes, tenim limitacions i no ho podem controlar tot.
-
Entendre que les altres persones tenen ple dret a decidir i que no hem de pensar per elles.
-
Adoptar la idea de que nosaltres som responsables del 100% dels nostres actes, paraules, pensaments i emocions, i per tant, els altres també.
En resum, cal acceptar la nostra part de responsabilitat o culpabilitat, assumir-la i reparar-la si podem però també cal rebutjar la que no es nostra perquè tenim limitacions, i cal acceptar la idea de que no podrem evitar que passi allò que hagi de passar perquè és d’aquesta vida no poder-ho controlar tot.
Ah!! I una recepta pels de l’altre extrem que culpabilitzen de tot a les altres persones: agafeu les regnes de la vostra pròpia vida perquè quan una persona es responsabilitza de la seva vida deixa de culpar els altres.
Rosa Barceló i Aznar
Categories:Articles
Rosa Barceló psicòloga 